Una espléndida mansión

Amb la publicació del text “Una espléndida mansión”, del nord-americà Eugene O’Neill, tot seguint la brillant versió realitzada per Álvaro del Amo, s’obri una nova col·lecció denominada “Textos a escena”, que pretén apropar entre sí el públic teatral i el públic lector en un mateix interès: reivindicar l’obra de teatre escrita com a ficció literària. La col·lecció comença amb una obra mai representada a Espanya, origen de la producció pública de Teatres amb la que s’obri la temporada teatral 2001-02. En el futur, els nous títols aniran vinculats als diferents projectes de producció pública que s’aniran estrenant.
 

******

Concebuda com la segona obra d'un cicle ambiciós que reflectiria la història sencera dels Estats Units (que l'autor va titular "Un relat de posseïdors desposseïts") More Stately Mansions (literalment Mansiones més majestuoses) és una gran obra teatral, molt escassament representada. La seua prodigiosa extensió (quasi 300 pàgines en l'edició original) i la merescuda fama d'altres drames del dramaturg madur (sobretot Llarg viatge d'un dia cap a la nit) han eclipsat injustament un text que, sotmés a una oportuna adaptació (al que fàcilment es presta), està demanant a crits el seu pas a l'escenari.

Grandes Mansiones tracta el fracàs del seu protagonista Simon Harford en el matrimoni, en els negocis i en la seua relació amb la seua esposa Sara i la seua mare Deborah. Amb una tècnica comparable a l'anàlisi de laboratori s'estudia el comportament dels personatges en la doble polaritat del que cadascun és i el que cadascú representa per als altres.

O'Neill, partint de l'existencialisme pessimista és la seua última època, critica amb severitat el famós somni americà, que ha acabat convertint-se en un afany col·lectiu per aconseguir béns purament materials, amb la inevitable seqüela d'insolidaritat social ("Importe jo i només jo"), i de responsabilitat històrica: un país tan afavorit hauria de potenciar i afavorir el progrés mundial, sense tancar-se en el seu propi benestar egoista.

Amb aquesta perspectiva, Grandes Mansiones participa en un temps de la crítica social, de l'estudi de caràcters i d'una peculiar dimensió religiós, que sobrevola en la famosa màxima: "De què li serveix a l'home guanyar tothom si perd l'ànima?".

L'obra, escrita en 1939, resulta hui actual i oportuna. Assistim a una apoteosi dels diners com a motor únic del nostre planeta. Les maneres de relació tradicional, recollits en institucions com el matrimoni i la família, es troben en profunda crisi. La corrupció, el desconcert, l'esforç per reaccionar amb lucidesa a la recerca d'un nou agafador moral, afavoreixen l'elecció d'un microcosmos poblat de parents pròxims per a celebrar allí una minuciosa, concentrada i commovedora tragèdia.