IVC > Programació > Banda del Conservatori Superior de Música Salvador Seguí de Castelló
26 d'abril de 2018 · Palau de la Música de València - Sala García Navarro
ENSEMS 2018
Banda del Conservatori Superior de Música Salvador Seguí de Castelló
Horaris: Dijous: 20:00 h
Banda del Conservatori Superior de Música Salvador Seguí de Castelló
Fina Martínez Cano | flauta
Santiago Pérez Fernández | clarinet
Juan Pablo Hellín | direcció
▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆
Programa
José Luis Escrivà (1984) | Battement d´ailes (2017)
per a electrònica en viu i banda
José Miguel Fayos Jordán (1980) | Doppelgänger Concerto (2016)
per a flauta, clarinet i orquestra de vent
I. Sostenuto
II. Cadenza
III. Vortice
Javier Costa Ciscar (1958) | Fulgor Infinito (2016)
Miguel Ángel Berbis (1972) | Expansió (2008-2009)
▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆
Nuevas propuestas sonoras para un medio tradicional
El CSM Salvador Seguí de Castelló presenta un repertori d'obres contemporànies de diverses tendències (electrònica en viu, estudis sobre ressonàncies, expressivitat tímbrica, etc.) que mostren la versatilitat d'un mitjà tan tradicional i present en la vida cultural de la Comunitat Valenciana com són les bandes de música, agrupacions que tradicionalment han estat associades a un determinat tipus de música allunyat habitualment de les propostes sonores més actuals. El repertori d'aquesta nit mostra la ductilitat sonora que aquest tipus de conjunts de vent poden aportar a la música contemporània.
Banda del Conservatori Superior de Música Salvador Seguí de Castelló
La Banda del Conservatori Superior de Música Salvador Seguí de Castelló és una de les diverses agrupacions que integren l'assignatura d'Orquestra de l'esmentat centre.
Com a entitat pedagògica enquadrada dins del pla d'estudis orquestrals d'un conservatori superior compleix la funció d'exercir de pont entre els estudis musicals dels seus alumnes i el món professional, proposant als seus integrants la pràctica instrumental de conjunt a partir d'una formació integrada exclusivament per instrumentistes de vent i percussió, treballant des del punt de vista professional tant la literatura pròpia expressament composta per a instruments de vent d'autors de reconegut prestigi com les noves propostes de joves creadors.
Dins de la seua doble faceta pedagògica i artística, l'entitat col·labora regularment amb els diferents departaments instrumentals del centre així com amb diverses entitats culturals de la ciutat de Castelló i ha donat concerts per diferents llocs de la Comunitat Valenciana.
Battement d'ailes (José Luis Escrivà Córdoba)
Gérard Grisey – un dels principals representats de la que probablement ha sigut l’última gran escola de composició del segle XX, l’espectral- publicava un article a la revista Melos en 1988, on deia: “som músics i el nostre model és el so, no la literatura, ni les matemàtiques; el so, no el teatre, ni les arts plàstiques; el so, no la teoria quàntica, ni la geologia, ni la astrologia o la acupuntura”. Aquest afirmació que a priori pot semblar radical, ja que deixa fora qualsevol idea “extramusical” o plantejament compositiu que no estiga lligat a les característiques físiques del so, ha sigut un dels punts de partida per a elaborar aquesta composició, la qual, tracta de desenvolupar un gest sonor en les seues diferents vessants. Seguint el format de cita, l’altre gran representat per antonomàsia de l’escola espectral, Tristan Murail, deia en el seua article Questions de Cible (Entretemps 1989): “l’artista [...]no pretén descriure l’objecte, sinó transmetre el sentiment, la sensació que este objecte crea en ell”. Així doncs, el gest (o objecte) sonor generador d’aquesta peça, és per a mi; imatge, intensitat, moviment, espai, temps, però sobretot, timbre. Un gest sonor viu, dinàmic, que es converteix en matèria plàstica i es deixa modelar. Un gest sonor que deriva en una sèrie de textures tímbriques on el so supera la nota, i on el mateix gest, esdevé un tot reproduït a diferents escales i de diferents formes.
Doppelgänger concerto (José M. Fayos-Jordà)
"Doppelgänger" és la paraula alemanya que defineix el "doble fantasmagòric" d'una persona viva. Aquest terme, s'utilitza per designar la figura del doble d'una persona en referència especialment al fenomen de la bilocació, tan utilitzat en la literatura. D'aquesta manera, el punt de partida de la peça el trobem en els primers acords del lied "Der doppelgänger" de F. Schubert. Aquests acords són utilitzats com a element generador de tot el material harmònic, melòdic i contrapuntístic de l'obra. L'obra està plantejada en dues parts principals (Sostenuto i Vortice) connectades per una transició (Cadenza), de manera que la primera part (Sostenuto) està construïda com un filtratge de la tercera (Vortice). En el primer moviment s'exposen els materials que seran desenvolupats en el tercer de manera que es mantenen en les dos sonoritats, colors, cèl·lules motíviques que articulen el discurs i recursos tímbrics però vistos des d'un prisma diferent creant dos moviments amb el mateix material però amb diferent "aura". El moviment central està plantejat com a trànsit entre els moviments extrems com a pas entre l'ésser i el seu doble. L'obra està dedicada als solistes Vicent Crespo i Ferrer i Rafael Rico Pérez.
Fulgor infinito (Javier Costa Ciscar)
La música com fulgor, com llum infinita, com permanent esdevenir dels sons en la seua corporeïtat, es manifesta com cristal·lització de la necessitat creativa, fulgor d'expressió i comunicació. La breu cita -sempre elaborada- de la cançó polifònica renaixentista Con qué la lavaré de Juan Vásquez, articula i ordena en diverses seccions el discurs musical d'aquesta obra per a banda simfònica, escrita en un sol traç i el títol posseeix referències al poeta José Ángel Valente.
A partir de l'interval de tercera menor amb el qual s'inicia la cançó renaixentista, s'obté una matriu formada per dues terceres superposades a distància de semitò (FA - LAB / FA # - LA) que es constitueix en la sonoritat dominant de l'obra. Aquest interval generador de tercera menor adquireix així un nou color i valor semàntic, obtenint alhora una relació més estreta entre la pròpia cançó i el material musical lliurement desenvolupat i contrastant de la resta de l'obra.
Està dedicada a Enrique Blanquer.
Expansió (Miguel Ángel Berbis López)
Expansió és una obra inspirada en algunes característiques físiques del so, com ara la seua morfologia i propagació.
El so d’un bombo de concert colpejat amb una suau dinàmica i el so d’una campana colpejada amb força, constitueixen els materials a partir dels quals es generen els gestos musicals i les harmonies amb què s’ha construït la peça.
L’articulació formal d’estos materials es desenvolupa a través dels recursos tradicionals de construcció del discurs musical, com ara la repetició, la variació i el contrast, però aportant la novetat de variar el material harmònic a través de la seua compressió i expansió.
L’obra va ser creada per encàrrec de la societat musical La primitiva de Rafelbunyol.
Fina Martínez Cano | flauta
Santiago Pérez Fernández | clarinet
Juan Pablo Hellín | direcció
▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆
Programa
José Luis Escrivà (1984) | Battement d´ailes (2017)
per a electrònica en viu i banda
José Miguel Fayos Jordán (1980) | Doppelgänger Concerto (2016)
per a flauta, clarinet i orquestra de vent
I. Sostenuto
II. Cadenza
III. Vortice
Javier Costa Ciscar (1958) | Fulgor Infinito (2016)
Miguel Ángel Berbis (1972) | Expansió (2008-2009)
▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆
Nuevas propuestas sonoras para un medio tradicional
El CSM Salvador Seguí de Castelló presenta un repertori d'obres contemporànies de diverses tendències (electrònica en viu, estudis sobre ressonàncies, expressivitat tímbrica, etc.) que mostren la versatilitat d'un mitjà tan tradicional i present en la vida cultural de la Comunitat Valenciana com són les bandes de música, agrupacions que tradicionalment han estat associades a un determinat tipus de música allunyat habitualment de les propostes sonores més actuals. El repertori d'aquesta nit mostra la ductilitat sonora que aquest tipus de conjunts de vent poden aportar a la música contemporània.
Banda del Conservatori Superior de Música Salvador Seguí de Castelló
La Banda del Conservatori Superior de Música Salvador Seguí de Castelló és una de les diverses agrupacions que integren l'assignatura d'Orquestra de l'esmentat centre.
Com a entitat pedagògica enquadrada dins del pla d'estudis orquestrals d'un conservatori superior compleix la funció d'exercir de pont entre els estudis musicals dels seus alumnes i el món professional, proposant als seus integrants la pràctica instrumental de conjunt a partir d'una formació integrada exclusivament per instrumentistes de vent i percussió, treballant des del punt de vista professional tant la literatura pròpia expressament composta per a instruments de vent d'autors de reconegut prestigi com les noves propostes de joves creadors.
Dins de la seua doble faceta pedagògica i artística, l'entitat col·labora regularment amb els diferents departaments instrumentals del centre així com amb diverses entitats culturals de la ciutat de Castelló i ha donat concerts per diferents llocs de la Comunitat Valenciana.
Battement d'ailes (José Luis Escrivà Córdoba)
Gérard Grisey – un dels principals representats de la que probablement ha sigut l’última gran escola de composició del segle XX, l’espectral- publicava un article a la revista Melos en 1988, on deia: “som músics i el nostre model és el so, no la literatura, ni les matemàtiques; el so, no el teatre, ni les arts plàstiques; el so, no la teoria quàntica, ni la geologia, ni la astrologia o la acupuntura”. Aquest afirmació que a priori pot semblar radical, ja que deixa fora qualsevol idea “extramusical” o plantejament compositiu que no estiga lligat a les característiques físiques del so, ha sigut un dels punts de partida per a elaborar aquesta composició, la qual, tracta de desenvolupar un gest sonor en les seues diferents vessants. Seguint el format de cita, l’altre gran representat per antonomàsia de l’escola espectral, Tristan Murail, deia en el seua article Questions de Cible (Entretemps 1989): “l’artista [...]no pretén descriure l’objecte, sinó transmetre el sentiment, la sensació que este objecte crea en ell”. Així doncs, el gest (o objecte) sonor generador d’aquesta peça, és per a mi; imatge, intensitat, moviment, espai, temps, però sobretot, timbre. Un gest sonor viu, dinàmic, que es converteix en matèria plàstica i es deixa modelar. Un gest sonor que deriva en una sèrie de textures tímbriques on el so supera la nota, i on el mateix gest, esdevé un tot reproduït a diferents escales i de diferents formes.
Doppelgänger concerto (José M. Fayos-Jordà)
"Doppelgänger" és la paraula alemanya que defineix el "doble fantasmagòric" d'una persona viva. Aquest terme, s'utilitza per designar la figura del doble d'una persona en referència especialment al fenomen de la bilocació, tan utilitzat en la literatura. D'aquesta manera, el punt de partida de la peça el trobem en els primers acords del lied "Der doppelgänger" de F. Schubert. Aquests acords són utilitzats com a element generador de tot el material harmònic, melòdic i contrapuntístic de l'obra. L'obra està plantejada en dues parts principals (Sostenuto i Vortice) connectades per una transició (Cadenza), de manera que la primera part (Sostenuto) està construïda com un filtratge de la tercera (Vortice). En el primer moviment s'exposen els materials que seran desenvolupats en el tercer de manera que es mantenen en les dos sonoritats, colors, cèl·lules motíviques que articulen el discurs i recursos tímbrics però vistos des d'un prisma diferent creant dos moviments amb el mateix material però amb diferent "aura". El moviment central està plantejat com a trànsit entre els moviments extrems com a pas entre l'ésser i el seu doble. L'obra està dedicada als solistes Vicent Crespo i Ferrer i Rafael Rico Pérez.
Fulgor infinito (Javier Costa Ciscar)
La música com fulgor, com llum infinita, com permanent esdevenir dels sons en la seua corporeïtat, es manifesta com cristal·lització de la necessitat creativa, fulgor d'expressió i comunicació. La breu cita -sempre elaborada- de la cançó polifònica renaixentista Con qué la lavaré de Juan Vásquez, articula i ordena en diverses seccions el discurs musical d'aquesta obra per a banda simfònica, escrita en un sol traç i el títol posseeix referències al poeta José Ángel Valente.
A partir de l'interval de tercera menor amb el qual s'inicia la cançó renaixentista, s'obté una matriu formada per dues terceres superposades a distància de semitò (FA - LAB / FA # - LA) que es constitueix en la sonoritat dominant de l'obra. Aquest interval generador de tercera menor adquireix així un nou color i valor semàntic, obtenint alhora una relació més estreta entre la pròpia cançó i el material musical lliurement desenvolupat i contrastant de la resta de l'obra.
Està dedicada a Enrique Blanquer.
Expansió (Miguel Ángel Berbis López)
Expansió és una obra inspirada en algunes característiques físiques del so, com ara la seua morfologia i propagació.
El so d’un bombo de concert colpejat amb una suau dinàmica i el so d’una campana colpejada amb força, constitueixen els materials a partir dels quals es generen els gestos musicals i les harmonies amb què s’ha construït la peça.
L’articulació formal d’estos materials es desenvolupa a través dels recursos tradicionals de construcció del discurs musical, com ara la repetició, la variació i el contrast, però aportant la novetat de variar el material harmònic a través de la seua compressió i expansió.
L’obra va ser creada per encàrrec de la societat musical La primitiva de Rafelbunyol.
© Institut Valencià de Cultura
Plaça de l'Ajuntament, 17
46002 València