CENTENARI ROHMER

“Eric Rohmer va practicar el cinema aparentment menys trencador de tota la Nouvelle Vague i, no obstant això, crec que la majoria de les seues pel·lícules han aguantat el pas del temps millor que les dels seus companys. Era el més major i el més jove. Sempre va semblar estar una mica fora del seu temps, i mai es va posar de moda. Però si el cinema és un art del present, Rohmer ha sigut el seu millor representant, i un dels cineastes que més ha inspirat a tots els que hem volgut agafar una càmera per a tractar de donar forma a les nostres vides. Va impartir les millors classes en cadascuna de les seues pel·lícules, i els seus ensenyaments han sigut els més profitosos. L'escola rohmeriana no coneix fronteres i s'estén de llarg a llarg del món. […] Molts el van acusar de fer un cinema massa prosaic, però va fer alguns dels enquadraments més bells i va saber sostindre els plans millor que ningú. Howard Hawks va ser el seu mestre de la posada en escena invisible, que aplicava amb un gran sentit estètic i pictòric.” Amb aquestes paraules en El Mundo, Jonás Trueba rendia tribut a Rohmer dos dies després de la seua mort al gener de 2010. El cineasta espanyol no és l'únic que es reconeix hereu de l'autor francés, el llegat del qual està present en el cinema de Richard Linklater, Hong Sang-soo, Arnaud Desplechin o Mia Hansen-Løve entre d’altres. En les pel·lícules de tots ells ressonen els ecos de certa concepció rohmeriana del fet fílmic, resumida per Carlos F. Heredero com “el respecte rigorós a la topografia dels espais, l'equivalència entre el temps fílmic i el temps real, la confiança –d'estirp baziniana– en que el màxim respecte a les aparences d’allò real acabarà per revelar l'essència interior d'aquestes”. En definitiva, una cosa tan aparentment senzilla com “filmar la vida” per a intentar fer emergir els corrents de conflictes humans que subjauen a allò quotidià.