IVC > Audiovisuals > CECILIA MANGINI
CECILIA MANGINI

Edifici Rialto
Plaça de l'Ajuntament, 17 · València. Programació regular de la Filmoteca, de dimarts a diumenge.

- Entrada general - 2,5 €
- Abonament per a 10 sessions - 20 €
- Tarifa reduïda: Carnet d'estudiant, Carnet Jove, jubilats, aturats, discapacitats i grups - 1,5 €

del 07 fins al 19 de gener de 2021

CECILIA MANGINI

De la mà del Festival de Cinema Europeu de Sevilla, es podran veure per primera vegada a València les pel·lícules de la cineasta italiana Cecilia Mangini, que s'aproxima al cinema documental d'una forma absolutament desprejudiciada i oberta tant a l'atzar com a la hibridació. Es podran veure dotze dels curts que va filmar entre els anys 50 i els 70, entre ells tres amb guió de Pasolini, i dues pel·lícules recents sobre la seua faceta de fotògrafa, codirigides amb Paolo Pisanelli.
En 2021, amb una oferta amplíssima de cinema (no sols contemporani) que es pot gaudir sense eixir de casa, una de les labors més valuoses de la programació d'una filmoteca és donar accés al cinema que encara roman invisible, descobrir cineastes que la història ha oblidat i, tal vegada, reconfigurar el sacrosant cànon cinematogràfic. Per això, en paral·lel als cicles dedicats a Rohmer o Buñuel, el públic valencià ha pogut descobrir recentment l'interessantíssim (i inaccessible) cinema de Kinuyo Tanaka. Ara, de la mà del Festival de Cinema Europeu de Sevilla, es podran veure per primera vegada a València les pel·lícules de la documentalista italiana Cecilia Mangini, a la qual alguns s'han referit com l’“Agnès Varda italiana”. Certament, ambdues, a les quals va unir una amistat tardana, tenen coses en comú: les dues són dones en un món d'homes, compromeses políticament; les dues arriben al cinema en els anys 50 des de la fotografia i han continuat filmant fins al final (Mangini, de fet, segueix en actiu als seus 93 anys). I, encara que Varda, a diferència de Mangini, sí va dirigir pel·lícules de ficció, ambdues s'aproximen al cinema documental d'una forma absolutament desprejudiciada, desconfiant de la realitat i depositant sobre aquesta una mirada curiosa i oberta tant a l'atzar (“la realitat no existeix; el que busquem és més profund que la realitat, una cosa amagada que es revela”, afirma Mangini) com a la hibridació: “per a mi, un documental pot ser una posada en escena de la realitat i, alhora, requerir una actuació o un text poètic per a ser més eficaç”, precisava en una entrevista per a Babelia la directora italiana, els tres primers curtmetratges de la qual compten amb textos de Pier Paolo Pasolini. “Crec poder afirmar que el meu realisme sempre ha sigut més aviat infidel a la realitat”, afegia Mangini abans de proclamar una de les claus del seu impuls poètic: “la voluntat que ètica i estètica tinguen el mateix valor”. En els seus curtmetratges, retrata els marges d'una Itàlia que, després de la guerra, entra en un vertiginós procés d'industrialització. Mentre el relat oficial se centra en la modernització i el futur, el seu cinema posa el focus en obrers i llauradores, en rituals rurals en perill d'extinció i en ritus iniciàtics dels adolescents de suburbis. Atenent a les tensions entre allò ancestral i el boom industrial, la mirada de Mangini no està exempta a vegades de certa ironia, com quan mostra la peregrinació nocturna dels devots de la Verge del Santuari d'Amor Diví. Però potser el principal valor del seu cinema “etnològic-poètic”, que part del neorealisme però avança hibridacions de cert cinema europeu posterior, és la frescor amb la qual filma realitats a vegades molt dures. No cau en un esteticisme que embelleix allò marginal, perquè l'esteticisme sempre és epidèrmic i Mangini aconsegueix connectar amb l'essència d’allò arcaic i d’allò popular. Però no té res de l'estètica miserabilista. Al contrari, les seues pel·lícules desborden de vida, en totes elles centelleja alguna revelació i, en alguns moments, fins i tot certes dosis d'humor. A vegades, l'alegria dels desheretats és un acte de resistència. I en el cinema de Cecilia Mangini, filmar els seus gestos vigorosos –dels ragazzi di vita pasolinians, de l'anciana llauradora Maria, de l'indòmit xiquet Fabio...– es converteix en un gest polític.

Col·laboren

Pel·lícules

DUE SCATOLE DIMENTICATE

DUE SCATOLE DIMENTICATE

Cecilia Mangini, Paolo Pisanelli · Itàlia · 2020 · 58'

culturarts generalitat valenciana

© Institut Valencià de Cultura

Plaça de l'Ajuntament, 17
46002 València

Audiovisuals i Cinematografia

Plaça de l'Ajuntament, 17
46002 València

Tel. 963 539 300
audiovisual_ivc@gva.es

Nota legal

Contacte express





Accepte les condicions i la
política de privacitat

Subscripció al newsletter






Accepte les condicions i la
política de privacitat
Sol·licitem el seu permís per a obtindre dades estadístiques de la seua navegació en esta web, en compliment del Reial Decret Llei 13/2012. Si continua navegant considerem que accepta l'ús de cookies. OK | Més info