VALENCIA NEGRA: DELON NOIR

Alain Delon va arribar al cinema de manera casual i sense cap formació, després d'una infància solitària, diverses ocupacions com a cambrer i mosso de magatzem i una temporada com a soldat que el portaria a la guerra de la Indoxina. Molt decebut amb el seu càsting per a Christine (Amoríos, 1958), rep una trucada de la productora dient que li donen el paper per la seua extraordinària fotogenia. El seu rostre angulós i bellesa extrema el porten molt prompte al cim de la fama del cinema gal. Conserva, no obstant això, el seu esperit solitari i no entra en cap sindicat ni comité d'actors. Delon odia obertament tot el que arrossega la professió: periodistes, fotos, gales, sopars de negocis... “Només adore una cosa: quan el director diu 'silenci' i la càmera comença a enfocar”.

No tardaria Delon a especialitzar-se en el gènere de la violència. Les pel·lícules d'amor l’avorrien i reconeixia no ser un actor vàlid per a la comèdia. En una entrevista de 1971 declarava: “Les històries de violència estan millor escrites. Per això em dedique a interpretar aquestes últimes”. També les va dirigir i les va produir. Quan rodava Borsalino a Marsella al costat de Jean-Paul Belmondo, va rebre visita de la pròpia màfia marsellesa exigint un tribut sota amenaça de boicotejar el rodatge. No obstant això, Delon considerava que quan va començar la seua carrera la ficció era més forta que la realitat i per això atreia tant de públic. “Hui succeeix a l'inrevés, per això tanta tendència a realitzar films cada vegada més foscos”.

En col·laboració estreta amb La Filmoteca, aquesta X edició de Valencia Negra reunim en Delon Noir quatre dels seus títols més emblemàtics. Respecte a Plein soleil (A pleno sol, 1960), la seua autora Patricia Highsmith va afirmar que Delon era el cos més pròxim que Tom Ripley mai va tindre en el cinema. En Le samouraï (El silencio de un hombre, 1967), Delon treballa quasi exclusivament amb la mirada amb un dels seus cineastes predilectes: Jean-Pierre Melville, qui va insistir en el gènere policíac perquè, com ell mateix deia, representava millor que cap altre la tragèdia d'aquest món. Les Aventuriers (Tres aventureros, 1967) i Deux Hommes dans la ville (Dos hombres en la ciudad, 1973) són dues mostres excel·lents de l'imaginari de Jose Giovanni, escriptor i cineasta que va viure de prop el món del crim i fins i tot va estar a la presó. Un recorregut breu però, en definitiva, apassionant amb el qual volem retre homenatge a un actor imbatible.

DANIEL GASCÓ