CHANTAL AKERMAN: CARTOGRAFIES DEL BUIT

L'inesperat resultat de l'enquesta realitzada en 2022 per la revista Sight & Sound, que cada dècada pregunta a crítics de tot el món quina és la millor pel·lícula de la història, va despertar susceptibilitats en encimbellar com a successora de Ciudadano Kane i Vértigo a Jeanne Dielman, 23 quai du Commerce, 1080 Bruxelles. Una obra mestra del cinema feminista –i del cinema a seques– en la qual, durant més de tres hores, observem detalladament les tasques domèstiques d'una mare viuda.

Jeanne Dielman és un clàssic modern i la pel·lícula que millor condensa la mirada radical, en tots els sentits, de Chantal Akerman. Radical és la seua reivindicació feminista, perquè situar el que s'invisibilitza sistemàticament –les cures i el treball domèstic– en el centre del relat té evidents implicacions ideològiques. Però aquestes implicacions no tindrien la mateixa força si no foren acompanyades de la radicalitat estètica que caracteritza al cinema d’Akerman, hereu de l'avantguarda americana (Michael Snow, Jonas Mekas, Andy Warhol) i de la modernitat europea (Bresson, Dreyer, Godard). L'obra de la cineasta belga, que acaricia el documental en les seues pel·lícules de ficció i contamina de ficció els seus documentals, té un personalíssim estil que ha sigut definit com a “minimalista” o “hiperrealista”. La seua posada en escena alterna plans fixos amb eloqüents travellings de seguiment lateral. Tant si l'enquadrament és estàtic com si està en moviment, Akerman filma en pla-seqüència perquè prioritza la duració de l'acció, del gest, del diàleg. No sols decideix dur a terme l'acte subversiu de filmar allò que qualsevol cineasta deixaria fora de la pel·lícula, una dona pelant creïlles o empanant filets, sinó que ho filma frontalment i pràcticament en temps real.

Els espais també importen (i molt) en el cinema d’Akerman. La seua mirada d'estrangera en News from Home ofereix un dels millors retrats de Nova York mai filmats. D’Est deixa testimoni, travessant en llargs travellings els carrers de ciutats d'Europa de l'Est, de la desolació imperant després de la caiguda de l'URSS. Però gran part del seu cinema transcorre en interiors. Corredors d'hotel i habitacions. Llits que acullen la peresa, el descoratjament, el sexe hetero, el sexe lèsbic. I, sobretot, cuines. Jeanne Dielman passa bona part de la pel·lícula en una. La cuina com a metonímia de l'espai domèstic, entesa moltes vegades com a presó femenina, està molt present en la seua obra, que s'obri (Saute ma ville) i es tanca (No Home Movie) en una cuina. En esta última conversa amb la seua ja anciana mare, Natalia Akerman, jueva polonesa supervivent d'Auschwitz que sempre va exercir una gran influència sobre Chantal. Hereva de l'Holocaust i de l'exili, el dolor i la melancolia travessen la seua vida i el seu cinema, que a vegades es confonen. “La meua pròpia història està plena de vincles perduts, plena de buits”, afirmava Akerman, que es va suïcidar als 65 anys en octubre de 2015, poc després del rodatge d'aqueix testament fílmic que és No Home Movie i de la mort de la seua mare. Aquest cicle pretén cartografiar alguns d'aqueixos buits i anhels que, llastrant la seua vida, nodriren l'obra de la cineasta belga.