MEMÒRIA I UTOPIA. PEL·LÍ CULES RESTAURADES PER A UNA ALTRA HISTÒRIA DEL CINE

Arriba a La Filmoteca la secció “Memòria i utopia” de la Seminci, que, des de l'any passat, el festival val·lisoletà dedica a reivindicar títols ocults per la història. En alguns casos, a causa de la censura política; en d’altres, per raons econòmiques, discriminació de gènere, o bé per la seua pròpia naturalesa desencaixada, fora del cànon imperant en la seua època. Dins del cicle es projectaran per primera vegada a València les còpies restaurades o digitalitzades recentment de set llargmetratges realitzats a Mèxic, els Estats Units, Portugal, Txecoslovàquia, Suècia i l'Iran entre 1949 i 2002.

Entre les pel·lícules que podrien formar part d'una història del cine alternativa que no van encaixar en els corrents dominants, marcades per una situació política o per l’estandaritzant indústria cinematogràfica, podran veure's dos propostes, separades temporal i geogràficament però unides per una reflexió sobre la feminitat que no va encaixar en el seu temps, a finals dels anys 40, per presentar actituds identificades amb els homes, com portar la iniciativa sexual: La negra Angustias, de Matilde Landeta, directora pionera en la cinematografia mexicana, i La mujer sin rostro, de Gustaf Molander, amb guió d'Ingmar Bergman.

Tampoc van trobar acoblament en l'ortodòxia del cine independent dels 90 les propostes de dos cineastes afroamericans Naked Acts, de Bridgett M. Davis, i The Annihilation of Fish, de Charles Burnett. La primera va ser maltractada per mesclar factors racials i de gènere; i la segona va ser oblidada per les distribuïdores després d'una demolidora crítica en la revista Variety. Igual que elles es van desentendre en forma i tema, Aparato volador a baja altitud, de Solveig Nordlund, no va complir les regles no escrites del gènere, fantàstic en este cas, en la seua adaptació de l'autor J.G. Ballard.

Altres títols seleccionats en “Memòria i utopia” demostren una dissonància dins de les cinematografies nacionals de les quals procedixen. És el cas d’Un domingo desperdiciado, debut de la realitzadora Drahomira Vihanová, prohibit en el seu moment a Txecoslovàquia per reflectir la situació del país després de la Primavera de Praga, i de The Sealed Soil, òpera prima de la iraniana Marva Nabili, el primer llargmetratge complet dirigit per una dona iraniana que es conserva.

En definitiva, són pel·lícules que van desaparéixer de la memòria, però que reapareixen ara gràcies a les restauracions dutes a terme per col·legues d'altres filmoteques i arxius fílmics: l'Institut de Cinema Suec (La mujer sin rostro), la Cineteca Nacional de Mèxic (La negra Angustias), l'Arxiu Nacional de Cine txec (Un domingo desperdiciado), l'Arxiu de Cine i Televisió de l’UCLA (The Sealed Soil, The Annihilation of Fish) i la Cinemateca Portuguesa (Aparato volador a baja altitud). Una bona ocasió per a recordar, una vegada més, la imprescindible labor de les filmoteques en la conservació i difusió de la història del cine. També a l'hora de reescriure-la.