AKI KAURISMÄKI. LA DISTÀNCIA MÉS TENDRA

«Cineasta de vocació nòmada i errant, però amb arrels profundament ancorades en la cultura i en el pathos de la seua Finlàndia natal, Aki Kaurismäki recorre una de les trajectòries més singulars i apassionants de tot el cine contemporani. De les seues imatges seques, brutalment el·líptiques, prenyades de soledat i melancolia, sovint soscavades per un humor dissolvent i subterrani, emergix un discurs que parla del desemparament social i de la derrota individual, de l'autisme emocional i de la desolació existencial, però que ve a proposar en clau estilitzada una fructífera relectura de la realitat a la qual remeten les seues imatges.

L'obra de Kaurismäki recorre un camí que evoluciona des de la foscor més atroç (on se'ls nega tota possible eixida de futur als seus personatges) fins a la intuïció esperançada d'un horitzó vital que, a poc a poc, va deixant arrere els núvols passatgers i sembla aclarir-se per a les seues vulnerables criatures. Contes de silenci i melancolia, les seues pel·lícules s'obrin pas entre el dolor i l'angoixa fins a convertir-se, quasi inesperadament, en faules carregades d'amor i solidaritat cap als seus protagonistes. […]

La comprensió més enriquidora de la seua obra s'aconseguix quan la mirada de l'espectador encerta a percebre, de manera simultània, les dos parcel·les aparentment contradictòries que desplega la seua mirada: la mirada inclement i la pulsió solidària, la radiografia feroç i l'alé elegíac, la desesperança més negra i el combat de resistència. Les seues pel·lícules parlen de la soledat dels marginats i de la derrota dels vençuts, però també del refugi que oferix l'amor i de l'esperança implícita en eixe imaginari que continua apostant, contra tota evidència, per un món millor.

D'ací la recurrència de la condició proletària en molts dels seus personatges, però també la utilització del melodrama, de l'humor i de la música –com a ferramentes estilitzadores– per a organitzar l'univers diegètic en el qual han d'apanyar-se-les per a sobreviure.

En les imatges d'este poeta lacònic, disfressat a vegades de Bresson, admirador confés d’Ozu i marmessor nòrdic de Dreyer, cada gest minúscul, cada moviment subtil, cada mirada furtiva adquirixen de sobte per a l'espectador un relleu inadvertit. Sobre un dens tapís de silenci i d'impassibilitat gestual, el simple arqueig d'una cella o el lliscament a penes perceptible d'una mà expandixen de manera multiplicadora la seua capacitat expressiva. Per això l'aforisme bressonià “menys és més” es convertix, dins de l’“univers Kaurismäki”, en la llei que regix, implacable, tota la mecànica lingüística, dramàtica i narrativa que el sosté.

L'estil minimalista i la depurada expressió visual d'este director amb ànima nostàlgica són deutors del despullament quasi franciscà que practica la seua posada en escena. La seua veu narrativa és producte de la sequedat el·líptica de la seua sintaxi, de la nuesa pudorosa de la seua gramàtica, de la pràctica natural i constant de la metonímia i de la sinècdoque. El seu credo particular el porta a exercir una particularíssima ecologia del llenguatge: tot el que pot estalviar-se, s'estalvia; tot el que es pot es pot insinuar, s'insinua; tot el que es pot condensar, es condensa.»

CARLOS F. HEREDERO, Emociones de contrabando. El cine de Aki Kaurismäki, Festival de Cine de Gijón, Filmoteca

Valenciana, CGAI, 1999.