CENTENARI MAURICE PIALAT

Considerat el millor realitzador francés post-Nouvelle Vague, Maurice Pialat continua sent el director més influent per a les següents generacions de cineastes francesos. La seua obra construïx un pont entre el realisme heretat de Renoir i la violència existencial d'un cinema que busca retratar les relacions humanes en tota la seua complexitat, amb les seues tensions, els seus arravataments i la seua fragilitat. Veure les seues pel·lícules suposa una de les experiències més crues, directes i desestabilitzadores que es poden viure enfront d'una pantalla. Per la seua forma –la posada en escena és crua, el·líptica, abrupta, urgent– i pel seu fons, perquè Pialat no mostra el món i les seues criatures com li agradaria que foren, sinó com les veu. La seua mirada és visceral i descarnada; mai jutja els seus personatges ni edulcora la seua brutalitat, ni tan sols quan no simpatitza amb ells, com és el cas del Jean Yanne de Nosotros no ebnejeceremos juntos, una història de dependència i amor destructiu que, vista hui, posa els pèls de punta. Potser el que incomoda en veure esta pel·lícula –però també A nuestros amores, Loulou o Police– és mirar de front el testimoni d'època que és la seua obra, que sempre va buscar la màxima autenticitat. Les actituds dels personatges femenins i masculins en les seues turbulentes “històries d'amor” documenten la violència d'un sistema patriarcal que, en els anys setanta i huitanta, ni era subtil ni estava qüestionat fora dels cercles minoritaris. Però, més enllà de la incomoditat que sens dubte pot provocar a l'espectador –i, sobretot, a l'espectadora– de hui, estem davant d’un cineasta major, que va voler, i en moltes de les seues seqüències va aconseguir com a pocs, imprimir en cel·luloide l'alé de la vida i de les emocions. Com assenyala Adrian Martin, “Pialat evita totes les convencions fàcils i tots els clixés dramàtics: busca una autenticitat que no s'assembla en res, finalment, al cinéma-vérité, sinó que esculpix una forma cinematogràfica nova i personal; la manera en què Pialat presenta una casa, una mà, un moment de violència o de tendresa, és indeleblement seua, i només seua.”