HIROSHI SHIMIZU. L'ART DE PERDRE'S

Hiroshi Shimizu, l'art de perdre's

Qui era Hiroshi Shimizu? Un dels seus contemporanis, Kenji Mizoguchi, va dir d'ell: Yasujiro Ozu i jo aconseguim fer bones pel·lícules amb molta faena, però Shimizu és un geni. Què volia dir en anomenar-lo geni? Que feia pel·lícules meravelloses? Probablement. Però potser hi havia una mica més en eixa paraula. Potser es referia a un geni com els dels contes. Eixos éssers sense edat que tot ho poden sense esforç, que són lleugers i bromistes però que al mateix temps coneixen els secrets de la vida. Quines pel·lícules podria fer un geni així? Pel·lícules felices i melancòliques. Pel·lícules imprevisibles. Pel·lícules que, sense aparent esforç, acaben tocant, de ple, el cor.

Hiroshi Shimizu va nàixer en 1903, en Shizuoka, en una família acomodada, fill d'uns pares que no es duein bé i vivien separats. Mal estudiant, va abandonar prompte la universitat i va passar per diversos treballs, entre ells projeccionista, fins a entrar d'ajudant en l'estudi Shochiku. Durant un temps va compartir pis amb altres tres joes ajudants, entre ells Yasujiro Ozu. Ozu recordava que es repartien les tasques i que la de Shimizu era cuinar. Ho feia bé, opinava Ozu, malgrat la seua mania de tirar sucre als fesols.

Va dirigir la seua primera pel·lícula en 1924. Tenia vint-i-un anys. Eixe mateix any va dirigir altres cinc. Des de llavors, i fins a 1959, va rodar 160 pel·lícules, de les quals, per desgràcia, al voltant de dos terços s'han perdut. Shimizu va formar part d'una generació que va començar en el mut i que va aprendre el seu ofici sobre la marxa. En l'inici de la seua carrera va arribar a rodar fins a deu pel·lícules a l'any. Va polir el seu art amb la pràctica, experimentant amb noves maneres de filmar i de narrar. L'única pel·lícula muda que es veurà en el cicle, Japanese Girls at the Harbor, ens mostra que una història melodramàtica podia ser al mateix temps popular i avantguardista, parar atenció als seus personatges però també a la forma.

Japanese Girls at the Harbor transcorre a Yokohama, ciutat portuària. Comença amb plans documentals de la partida d'un transatlàntic. En anar-se’n el vaixell, queden abandonades pel moll, agitades per la brisa, les garlandes que festejaven la partida. En el cinema de Shimizu sempre estan presents el comiat i la separació, però també detalls fugaços i bells com les garlandes, detalls en els quals se sent bufar la brisa, l'aire de la vida.

Les pel·lícules de Shimizu sovint són històries de viatges. Viatges errants per falta de llar (Children of the Beehive, Notes of an Itinerant Performer), però també viatges per treball i viatges de plaer. Diverses d'elles, com Ornamental Hairpin i The Masseurs and a Woman, transcorren en balnearis als quals s'arriba, a peu o en carruatge, per carreteres que transcorren sinuoses entre les muntanyes. A mitjan anys trenta, Shimizu va començar a abandonar, sempre que va poder, els rodatges en estudi, preferint emportar-se als seus equips a les muntanyes. En aquella època eixa decisió de rodar tota una pel·lícula en exteriors era inusual. Shimizu, sense adscriure's a cap escola, estava inventant un nou realisme.

Les seues pel·lícules sovint tenen la lleugeresa d'un conte o d'un esbós. Shimizu deia: mai sé quina direcció prendré, em perd i això em divertix. Li agradava anar inventant sobre la marxa, a partir del lloc o d'una trobada casual. També hi havia dies en què no sabia què fer: llavors no rodaven i tot l'equip se n’anava a nadar. Potser a això es referia Mizoguchi quan deia que Ozu i ell treballaven intensament però Shimizu era un geni. Shimizu semblava no treballar i, no obstant això, la bellesa succeïa. Parafrasejant Picasso: no buscava, trobava. L'art de Shimizu era l'art de perdre's per a així trobar l'inesperat.

Potser és la improvisació la que fa que en eixes històries de muntanya i de balnearis, el drama i els sentiments avancen, sovint, sense ser vistos, perduts entre les el·lipsis i un lleuger humor quotidià. No obstant això, entre eixos jocs i rutines, entre eixos banys en el riu, eixos massatges i eixos sopars, els dies van passant fins que, en les últimes seqüències, emergix un sabor inesperat, una emoció difícil d’anomenar, una història que transcorria en silenci.

Eixa capacitat per a inventar sobre la marxa i per a adaptar-se al que es troba en el camí, no és també la que tenen els xiquets quan juguen? És probable que Shimizu siga, precisament, el cineasta que més constantment haja filmat la infància. Conten que la seua tècnica per a dirigir els xiquets consistia a jugar amb ells, com un xiquet més. En una ocasió va dir: No és difícil fer actuar als xiquets de manera natural. Si se’ls demana als xiquets que facen les coses com ho desitgen els adults, serà difícil, però si se'ls deixa lliures d'expressar-se a la seua manera, sense que ningú els done indicacions, la seua interpretació serà natural. En la interpretació d'un adult, hi ha mentida. En la d'un xiquet, no. És tan natural com el respirar. I en una pel·lícula fan falta persones que actuen com respiren.

Diverses de les pel·lícules de Shimizu sobre la infància, entre elles Introspection Tower i The Shiinomi School, són, a més, pel·lícules sobre l'educació. Pel·lícules que deixen un sabor estrany, lúcides sobre l'ambivalent que és la normalització dels xiquets. Pel·lícules conscients del que es pot perdre pel camí de l'educació però que, al mateix temps, la saben necessària. Pel·lícules sobre professors que no ho saben tot i que a vegades s'equivoquen. És una educació d'anada i tornada. Els xiquets aprenen dels adults i els adults aprenen dels xiquets. És un treball que, com diu Chisu Ryu en Introspection Tower, no acabarà mai, ni en esta vida ni potser en la pròxima.

La infància que filma Shimizu és sovint bella, però poques vegades idíl·lica: xiquets separats dels seus pares, xiquets en reformatoris, xiquets afectats per la pòlio... En Forget Love for Now, a un xiquet el discriminen altres xiquets perquè la seua mare treballa en un club nocturn. Es tracta, probablement, de la pel·lícula més desesperançada del cicle. El seu món és un món tancat. Fins i tot sent una pel·lícula portuària, com Japanese Girls at the Harbor, sembla impossible prendre un vaixell i allunyar-se en busca d'una nova vida. En el cor d'eixe parany social, el patiment d'un xiquet dona la mesura aclaparadora de la impotència i de la injustícia.

Shimizu, en el seu cinema, però també fora d'ell, no es va resignar a eixa impotència. Després de la Segona Guerra Mundial, va fundar a les muntanyes d’Atami un orfenat, El Buc, per a òrfens de guerra i els va adoptar. A més, va rodar amb ells diverses pel·lícules. La primera, Children of the Beehive, és una d'eixes obres úniques que semblen reinventar el cinema. Conta les aventures d'un antic soldat i d'uns xiquets errants pels camins i les ruïnes de la postguerra. És una pel·lícula filmada en decorats naturals, entre ells un cementeri d'Hiroshima, en la qual tot l'equip, excepte Shimizu, el director de fotografia i l'ajudant de direcció, eren amateurs. La llum brilla amb una immediatesa bruta, documental i, al mateix temps, el relat, que sembla avançar lliure i atzarós, ens trenca.

El cinema japonés de l'època era un cinema produït per grans estudis. Amb Children of the Beehive, Shimizu se’n va eixir d'eixe sistema. Per a produir la pel·lícula va crear la seua pròpia companyia independent, Les pel·lícules del buc. Des de llavors va alternar els encàrrecs dels estudis amb altres projectes independents. Una de les pel·lícules d'eixa època, Mr Shōsuke Ohara, insinua un possible autoretrat, melancòlicament satíric. És la història d'un terratinent a qui li agrada beure i ajudar als altres. Un personatge que fuig dels cobradors de deutes anant-se’n en el seu ruc a jugar al beisbol amb els xiquets del poble i que es va arruïnant en un món que canvia però en el qual, pel camí, com Shimizu, troba la seua llibertat.

Shimizu va rodar la seua última pel·lícula en 1959. Per problemes cardíacs, no va tornar a dirigir. En la matinada del 23 de juny de 1966 va morir d’un infart. Estava llegint una revista que va quedar oberta. De què tractava l'article d'eixa pàgina? D'apicultors viatjant al nord, en busca d'abelles.

Pablo García Canga