BÉLA TARR & LÁSZLÓ KRASZNAHORKAI

El passat 12 de febrer, en una emocionant sessió a La Filmoteca, José Luis Guerin lamentava que la gramàtica del cinema majoritari, hui, consistix a tallar i tallar, a fragmentar i remuntar les imatges del món. Troba a faltar, deia, la capacitat d'observació del moviment de personatges i elements en l'espai de les primeres vistes Lumière. Doncs bé, ningú com Béla Tarr es va revelar contra un cinema basat en la fragmentació del temps i de l'espai. La seua enlluernadora posada en escena es construïx sobre llargs plans seqüència en els quals hipnòtics travellings convertixen cada escena en un microcosmos autosuficient.

Eixe estil de Tarr està estretament relacionat amb la prosa torrencial del seu coguionista, l'escriptor László Krasznahorkai. En atorgar-li el Nobel, l'acadèmia sueca va destacar que la seua obra "explora amb melancolia, humor i rigor el fracàs de l'individu i de les estructures socials en temps de caos, amb una intensitat formal que exigix i recompensa". La seua primera novel·la, Tango satànic (1985), ja apuntava el que es convertiria en marca personal d'una escriptura caracteritzada per les frases llargues, una puntuació mínima i atmosferes denses. Aquell llibre va obsessionar Béla Tarr i inspiraria el seu propi univers fílmic, des d’eixe moment indissociable de les atmosferes creades per Krasznahorkai. En paraules de Violeta Kovacsics, “l'univers de la novel·la, a estones concret i local i en altres universal i abstracte, li obria a Tarr una porta a les profunditats: del fantàstic, de l'humanisme, de la fragilitat de la comunitat, del col·lapse de certs projectes polítics, de la desesperança, de la decadència moral, de la fi de la vida”.

Tarr va conéixer en aquell temps a Krasznahorkai i prompte va començar la seua fèrtil relació creativa. En 1988, els dos van firmar el guió de La condena. El punt àlgid de la seua col·laboració el van marcar les adaptacions cinematogràfiques de les novel·les Tango satànic i Melancolía de la resistencia (la pel·lícula s'estrenaria en 2000 sota el títol Armonías de Werckmeister). L'escriptor també va firmar el guió d’El hombre de Londres (2007), basat en una novel·la de Georges Simenon, i de l'últim llargmetratge dirigit per Béla Tarr i la seua altra col·laboradora habitual Ágnes Hranitzky, l'aclaparadora El caballo de Turín. Inspirada de nou en textos del premi Nobel, i composta per tan sols 30 plans seqüència, és una experiència cinematogràfica sense parangó.

No podem fer tornar a Béla Tarr, com pide Krasznahorkai. Però sí que podem invocar el seu llegat de la millor manera possible: projectant les seues pel·lícules en pantalla gran, on han de veure's totes les pel·lícules, però sobretot les de Béla Tarr. Perquè en el seu cinema l'espectador troba --a més de l'univers únic que va emprar de les novel·les del Premi Nobel-- el goig de la posada en escena, la profunda emoció que se sent davant d’una pantalla de cinema en contemplar la simbiosi perfecta entre fons i forma, ètica i estètica. En el cicle trobem molts d'eixos moments de plenitud. No hi ha més que fixar-se en els plans seqüència que obrin algunes pel·lícules: el lent moviment que retrocedix des de la vista d'una finestra –un paisatge travessat per un telecadira– fins a l'interior d'una habitació en La condena, el travelling lateral que seguix un grup de vaques en Sátántángo, el que obri Armonías de Werckmeister amb un dels personatges escenificant un eclipsi davant la resta de clients d'un bar o la virtuosa i intrigant arrancada d’El hombre de Londres, que crea una coreografia prodigiosa entre el moviment de la càmera i el dels personatges.