ANJA BREIEN: GÈNERES EN FUGA

Breien va nàixer a Oslo en 1940. De 1962 a 1964 va estudiar cinema en l’IDHEC de París. De tornada al seu país natal i, després de diversos anys treballant en alguns curts i com a supervisora de guió i script per a uns altres, realitza en 1971 el seu primer llargmetratge, Violación, que és ben rebut en la Quinzena de Cineastes de Cannes. Ja des dels inicis, este principi d'acció-reacció és motor de creació per a ella. La cinta es basa en la història real d'un home que va ser jutjat per un assalt sexual que no va cometre. La narració alterna records d'este amb cada un dels processos que componen el cas, exposant els fets i les evidències com si estiguérem davant d’un informe tècnic de fort aspecte documental. En analitzar de forma tan mil·limètrica cadascun dels passos i decisions presos i el seu impacte, tant en qui se senta en la banqueta com en les dones que declaren, Breien aconseguix mostrar les falles dels sistemes policial i judicial i la mirada sexista que existia en tots els procediments. La cinta, que escapa a la temptació de qualsevol maniqueisme, es continua sentint hui moderna i actual.

Breien va tardar quatre anys a fer el seu següent llarg, la història de tres dones en la trentena que, després de retrobar-se en una reunió d'antigues alumnes del seu institut, decidixen abandonar durant un parell de dies les seues obligacions conjugals i familiars per a pegar-se una bona festa. Una sinopsi que suposa un desafiament als rols tradicionals, fins i tot en l'actualitat, i que resultava explosiva a mitjan anys setanta. Breien la va pensar com a contestació a Maridos, de John Cassavetes, que s'havia estrenat un any abans amb argument similar, però amb tres amics com a protagonistes. Las esposas és un exemple d'imaginació i reinvenció constant que se sosté per la força interpretativa de les seues actrius, la seua descarada actitud i la translació al gest cinematogràfic per part de Breien de tot això. Esta sort de spoof d'una de les vaques sagrades del cinema independent nord-americà va acabar per convertir-se en la pel·lícula més taquillera de la història de Noruega i hui no falta en cap llista de clàssics del cinema feminista.

En 1977 Breien dirigix en suec El juego serio, adaptació de la prestigiosa novel·la de Hjalmar Söderberg, sobre la història d'amor impossible entre dos burgesos que es van trobant de manera fugaç al llarg dels anys. Breien indaga en el conflicte entre triar seguretat o incertesa en l'amor, tema central de la novel·la, però el fa mitjançant un joc d'el·lipsi i fragmentant la linealitat, la qual cosa allunya l'aposta d'un film d'època clàssic.

En la línia del millor Henrik Ibsen, torna a atacar la rígida moral escandinava en La herencia (1979). Film molt coral, que evita els flashbacks que podrien haver-se inserit sobre cada familiar, decidix en el seu lloc exposar estes relacions amb una sequedat en la posada en escena i les actuacions que acaba per revelar un subtil sentit de l'humor. És de les seues obres més celebrades, amb premi del jurat ecumènic a Cannes.

Caza de brujas (1981) és l'adaptació d'un curt propi dels seixanta que durant molt de temps va intentar convertir en llarg. La fotografia d’Erling Thurmann-Andersen, col·laborador habitual de la cineasta, trau tot el partit als magnífics paisatges dels fiords i valls de la costa oest Noruega. L'actriu Lil Terselius fascina com una dona d'actituds liberals que al voltant de 1630 s'instal·la en un poblet de pastors amb terribles conseqüències per a ella. Hui dia és obra de culte entre els amants del folk horror, gènere que torna a estar en auge i que en 1981 ja s'atacava amb esperit deconstructor feminista, com en el cas de Breien.

Com això de desmuntar gèneres és el seu tarannà, en 1984 va continuar en esta línia amb El pájaro de papel, un thriller de tints hitchcockians que podria considerar-se un diàleg des de l'altra vorera amb les atmosferes insidioses dels Roman Polanski i el Brian De Palma dels anys setanta. Breien va descobrint relacions entre els personatges que apunten als abusos sexuals en el nucli familiar, que la directora es decidix a denunciar sense embuts jugant amb els codis d’erotització de la dona en el noir.

Sota la diversitat temàtica i estilística de la filmografia de Breien s'advertix la inclinació a respondre al zeitgeist del moment des de l'exercici del llenguatge cinematogràfic, jugant sempre amb les seues convencions i expectatives per a acabar oferint alternatives a eixos gèneres establits que resulten molt estimulants. Com moltes cineastes que hui considerem feministes, a ella no li interessava esta etiqueta, però en cada entrevista que oferia no deixava de citar la importància que estes històries estiguen contades des de l'òptica d'una dona i que cap home podria haver-les narrat així. Des d'eixa perspectiva ha d'entendre's el seu cinema, tan divers en la seua superfície com homogeni en el fons. Esta retrospectiva reunix les seues sis primers llargs, l'etapa més estimulant de la seua obra. Totes les còpies es presenten amb digitalitzacions dutes a terme per la Biblioteca Nacional de Noruega.