JOHN CASSAVETES I GENA ROWLANDS: L'ESCENA COM A COMBAT

El cinema de John Cassavetes ocupa un lloc central en la transformació del cinema americà. Abans que la categoria “indie” s'institucionalitzara, la seua òpera prima, Shadows, va suposar una fita fundacional del cinema independent estatunidenc, no sols per la seua producció al marge dels estudis, sinó també per representar relacions interracials i conflictes molt allunyats del cinema mainstream de l'època. En eixe sentit, Cassavetes anticipa qüestions que reprendrien els cineastes del Nou Hollywood, però la seua radicalitat formal el distingix d'aquell grup de joves cineastes i el situen més prop de la modernitat europea. La seua posada en escena destaca per posar als actors en el centre, per la fisicitat, la durada incòmoda dels plans i el rebuig a la clausura convencional. Eixe personalíssim estil, que va influenciar a Scorsese, Ferrara i molts cineastes més, respon a un mètode de treball que va reconfigurar profundament la relació entre escriptura, direcció i interpretació.

Sovint associat a la improvisació, el mètode de Cassavetes partia en realitat de guions acuradament treballats, que després eren sotmesos a un procés de reescriptura durant els assajos i el rodatge, a partir de les aportacions d'actors i actrius. Podria dir-se que Cassavetes concebia el rodatge com un laboratori. Treballava amb un nucli estable de tècnics i intèrprets (Gena Rowlands, Peter Falk, Ben Gazzara), amb els quals va construir una comunitat creativa on l'assaig de cada escena s'obria al conflicte i a l'exploració emocional. En pel·lícules com a Rostros, Maridos o Una mujer bajo la influencia, la càmera —sovint en mà, pròxima, invasiva— no observa des de la distància, sinó que participa de l'acció. El muntatge prolonga les escenes més enllà del punt de comoditat narrativa, produint una experiència de duracda emocional que confronta l'espectador amb el desgast i la vulnerabilitat dels personatges. La inestabilitat formal resultant del mètode Cassavetes no respon al descuit, sinó a un objectiu clar: filmar la fragilitat de l'ésser humà.

Si hi ha una figura que destaca en la seua troupe creativa, és la immensa actriu Gena Rowlands. Reduir-la a l'estatut de “musa” –tan carregat de misogínia, d'altra banda– seria ignorar el seu paper decisiu en l'arquitectura emocional de les pel·lícules dirigides pel seu marit. Personatges com la Mabel Longhetti en Una mujer bajo la influencia, Myrtle Gordon en Opening Night o Gloria Swenson en Gloria constituïxen alguns dels retrats femenins més complexos mai vistos en la pantalla. En rodatges que a vegades la portaven al límit, Rowlands no sols interpretava: modulava el ritme de les escenes, tibava els diàlegs fins al límit de ruptura i aportava una comprensió intuïtiva de l'estat emocional del personatge, a vegades extrem. En funció dels seus tantejos interpretatius, Cassavetes reescrivia els guions. Era Rowlands qui insuflava vida i feia vibrar les escenes creades pel cineasta. I algunes d'eixes escenes, en les quals la identitat del personatge sembla emergir en temps real, estan sens dubte entre les experiències cinematogràfiques més intenses que un espectador pot presenciar. Des del propi títol, este cicle reivindica la “política de les actrius” i la coautoria de Gena Rowlands en estes pel·lícules. Per a aprofundir més en esta reflexió, el diumenge 19 d'abril, abans de la projecció d'Una mujer bajo la influencia, comptarem amb una presentació a càrrec de María Adell, crítica i professora de la Universitat de Barcelona, autora de nombrosos articles sobre les estreles cinematogràfiques i les representacions femenines en el cinema.