IVC > Audiovisuals > Jean-Luc Godard en Cinema Jove

18 de maig de 2021

Jean-Luc Godard en Cinema Jove

-Cinema Jove dedica un cicle a la prolífica primera dècada de la carrera de Jean-Luc Godard - La retrospectiva inclou títols com 'Al final de la escapada', 'Pierrot el loco' i 'El desprecio' - La selecció de 12 pel·lícules es projectarà a l'Institut français de Valencia i al Centre del Carme Cultura Contemporània

Després de diverses edicions consecutives dedicades a cineastes nord-americans, el cicle dedicat per Cinema Jove als primers anys de la carrera d'un director influent i consagrat ret homenatge a un director europeu, Jean-Luc Godard. La 36 edició del Festival Internacional de Cinema de València organitzat per l'Institut Valencià de Cultura, repassarà les pel·lícules realitzades pel director francés abans de complir els 40 anys, amb les quals haguera pogut optar a la Lluna de València en la Secció Oficial de llargmetratges.

"Destaquem la primera etapa d'un tòtem cinematogràfic l'aportació del qual al cinema en general i a la 'nouvelle vague' en particular és incontestable. A Godard no li ha fet falta seguir cap corrent, perquè en la seua valentia constant i en el seu afany incansable per renovar llenguatges propis ha anat forjant una cal·ligrafia cinematogràfica nova i recognoscible", destaca el director de Cinema Jove, Carlos Madrid.

Durant la trentena, el realitzador gal va ser tan prolífic que el festival ha necessitat dues seus per a programar els 11 títols que integren el cicle. El Centre del Carme acollirà huit pel·lícules del 18 al 25 de juny i l'Institut français, les tres restants, del 22 al 24.

L'iconoclasta director va iniciar la seua carrera des de l'altra banda, com a crític de cinema en 'Cahiers du Cinéma', en el quan van unir forces els fundadors de la 'nouvelle vague'. El jove Godard recull tant propostes adscrites a aquest moviment de renovació com al cinema polític forjat durant el maig del 68.

La retrospectiva arranca amb un títol el pòster del qual penja en les parets de les habitacions de cinèfils de totes les generacions, una de les pel·lícules fundacionals de la 'nouvelle vague', 'Al final de la escapada' (1960). Godard va trencar els codis narratius amb un film ancorat als seus icònics actors protagonistes: Jean-Paul Belmondo amb barret borsalino, i Jean Seberg com a venedora del 'New York Herald Tribune' pels carrers de París.

Belmondo va repetir en la tercera pel·lícula del director, 'Una mujer es una mujer' (1961), per la qual Anna Karina, parella i actriu fetitxe del director, es va alçar amb el Premi a la millor intèrpret en el Festival de Berlín. L'actriu va protagonitzar una escena emblemàtica que és pura història del cinema en 'Vivir su vida' (1962): la del seu plor quan veu cremar en la foguera Joana d'Arc en el clàssic de 1928 de Carl Theodor Dreyer. El drama va ser reconegut amb el Premi especial del jurat en la Mostra de Venècia i incideix en un tema recurrent en la trajectòria del gal, presentar la prostitució com una metàfora per a retratar la societat de consum.

El va seguir una de les seues principals obres mestres, 'El desprecio' (1963), en la qual Michel Piccoli i Brigitte Bardot donen vida a un matrimoni en procés de desintegració. La cinta té un senyal cinèfil en comptar entre el repartiment amb Fritz Lang interpretant-se a si mateix.

Si la productora de Quentin Tarantino s'anomena A Band Apart, no és per casualitat, així es titulava una de les dues pel·lícules realitzades pel francés en 1964, en què destaca l'escena inoblidable de la coreografia a tres en un bar. La segona pel·lícula d'aquell any seria 'Una mujer casada' (1964), escrita, dirigida i narrada pel mateix Godard.

Un any després, 'Lemmy contra Alphaville' (1965) va guanyar l'Ós d'Or a la millor pel·lícula en la Berlinale amb el seu retrat d'una societat del futur amb trets totalitaris.

Aquell mateix any començaria a apuntar un enfocament més ideològic en 'Pierrot el loco' (1965), punt final poètic a la 'nouvelle vague' juntament amb l'actor amb què l'havia inaugurat, Jean-Paul Belmondo.

Amb 'Masculino, femenino' (1966) es reinventaria fent una mirada cinematogràfica en blanc i negre a les aspiracions polítiques i sexuals de la joventut francesa. Aquest encreuament entre el documental sociològic i la ficció està inspirada libèrrimament en els relats de Guy de Maupassant, 'La dona de Paul' i 'Le Signe'.

'El oficio más viejo del mundo' (1967) no és una pel·lícula de Godard, sinó una comèdia articulada en episodis dirigits per diversos directors, ell entre ells, que repassa la història de la prostitució des de la prehistòria fins al present.
El cicle es tanca amb la projecció de 'Dos o tres cosas que yo sé de ella' (1967), un aparent fals documental narrat pel director i que de nou incorre en la seua crítica al consumisme, l'influx de la publicitat i la prostitució, amb insistència en la indiferència de la societat de l'època enfront de la Guerra de Vietnam i l'amenaça atòmica.

"A pesar que Godard ha continuat rodant grans pel·lícules, com la seua sèrie 'Yo te saludo, María' (1984), 'Historia(s) del cine' (1988-1998) i 'Adiós al lenguaje' (2014), aquesta primera dècada és la més recordada, i totes han sigut àmpliament estudiades, comentades i analitzades", valora Carlos Madrid.

culturarts generalitat valenciana

© Institut Valencià de Cultura

Plaça de l'Ajuntament, 17
46002 València

Audiovisuals i Cinematografia

Plaça de l'Ajuntament, 17
46002 València

Tel. 963 539 300
audiovisual_ivc@gva.es

Nota legal

Contacte express





Accepte les condicions i la
política de privacitat

Subscripció al newsletter






Accepte les condicions i la
política de privacitat
Sol·licitem el seu permís per a obtindre dades estadístiques de la seua navegació en esta web, en compliment del Reial Decret Llei 13/2012. Si continua navegant considerem que accepta l'ús de cookies. OK | Més info