RUFUFÚ
(I SOLITI IGNOTI)

Un grup de lladregots, aconsellats per un lladre ja retirat, decideix preparar un gran robatori en les oficines romanes del Mont de Pietat.

> “Es diu que I soliti ignoti és una paròdia de Rififi, film negre francés realitzat un parell d'anys abans per Jules Dassin, que va aconseguir gran popularitat. Una de les prolongacions d'aquesta popularitat seria, segons la falòria, la seua ramificació sobre claus bufes en I soliti ignoti, que a Espanya va ser traduïda amb l'oportunista onomatopeia referencial de Rufufú. Però no és un film parasitari. És un cim de la més genuïna comèdia italiana, xicotet gènere autònom en què va desembocar l'esgotament del drama social neorealista de la postguerra, i en el qual hi ha pel·lícules magistrals, que hui haurien de revisar-se acuradament, perquè en el seu temps van passar com a simples obres de diversió i moltes d'elles tenen dins, parlant en cinema, paraules majors. La mà de Monicelli es veu en l'endiablat ritme del film, jalonat per una traca de xicotetes sorpreses en crescendo, que emboliquen a l'espectador en un torrent de desimboltura i d'inventiva. L'elaboració de cada gag discorre sobre un tempo tan dominat que sembla una col·lecció d'invents improvisats sobre la marxa.” Ángel Fernández-Santos, El País, 20/6/1984.