LA FORTALEZA

Diàleg contemporani a partir de El castillo de Lindabridis, de Calderón de la Barca. La fortaleza gira entorn de l’herència: tot allò —material o immaterial— que rebem dels nostres pares, també el patrimoni cultural que, com a societat, heretem de les generacions que ens van precedir. Què fer amb tot eixe passat? Què ens mou a preservar-lo? Podem confessar que, a vegades, no sabem què fer amb ell? Quant hem de deixar arrere per a poder avançar? Potser cada persona, cada època, es definix pel lloc que atorga a les seues ruïnes.  
Si bé el motor de l’obra de Calderón és l’afany d’una princesa per heretar el regne patern, La fortaleza aborda l’anhel d’una filla per ocupar un lloc en la vida del seu pare, un arquitecte desaparegut al qual va conéixer molt poc i al qual ja només pot accedir a través dels edificis que va construir.  
  
NOTA DE L’AUTORA:   
Em van demanar que escriguera i dirigira una obra de teatre completament nova que, d’alguna manera, dialogara amb El castillo de Lindabridis, de Calderón de la Barca. Es tractava de confrontar-me amb un clàssic, però la pregunta que em mobilitzava era, en realitat, què significa «el clàssic» per a mi. Quina és eixa estructura heretada que ens conforma i deforma al mateix temps. Amb això en ment vaig mirar l’obra de Calderón una altra vegada. L’element que m’interessava era la seua premissa: una princesa, Lindabridis, acaba de soterrar el seu pare, un rei que no ha deixat un successor clar entre els seus fills. Per això ella ha de viatjar a un castell, volar pel món, per a trobar un marit que l’ajude a heretar el regne. Vaig sentir que hi havia una cosa poderosa en eixa peregrinació. S’obria ací la qüestió de la pertinença i els perills de quedar-se atrapat buscant-la. Vaig pensar llavors en mon pare. Mon pare va morir fa molts anys. Va ser un arquitecte reconegut i a més un pare dels qui ara diríem «absents». La seua absència, no obstant això, va ser el que li va fer estar radicalment present en la meua vida. Si observe els seus edificis, curiosament similars a fortaleses, em sembla que parlen d’un home cuirassat. Entrar en ells em permet parlar amb ell. Almenys fantasiejar amb eixa conversa. A poc a poc, totes estes capes van començar a superposar-se de manera natural. Va aparéixer un angle des del qual treballar: potser el passat pot mirar-se com a les coses dels pares. Ens debatem entre la necessitat de comprendre-les i el desig de deixar-les arrere. A partir d’ací, La fortaleza.  
Lucía Carballal