Presentació de ‘Fes-me un lloc’

L’Institut Valencià de Cultura ha presentat la seua nova producció, ‘Fes-me un lloc’, amb la presència del director adjunt d’Arts Escèniques, Roberto García, l’autora i directora de l’obra, Isabel Martí, i les actrius Júlia Fortaña i Anna Nacher.

L’espectacle es podrà veure de l’1 al 24 d’octubre al Teatre Rialto de València dins de la temporada de produccions pròpies de l’IVC en aquesta sala.

Completen el repartiment, a més de Júlia Fortaña i Anna Nacher, Marina Alegre, Anaïs Doménech, Carme Giner, Paula López Collado, Tamara Martínez, Ana Olcina, Miguel Torrecilla i Tomàs Verdú, tots ells actors i actrius nascuts a partir de l’any noranta del segle XX.

En ‘Fes-me un lloc’, un grup de joves idealistes s’uneix per recuperar la terra i evitar la fuga de talents, per demostrar que poden esdevindre adults sense haver de renunciar a l’idealisme. Com calia esperar, les dificultats no tarden a arribar. ‘Fes-me un lloc’ és sobretot un prec generacional, una exigència generacional, una reivindicació del dret dels joves a la terra i a la utopia.

Com sempre, en les produccions pròpies de l’IVC es tracta d’una manifestació artística no dogmàtica que pretén generar en el públic l’emoció i la reflexió.

Amb aquesta producció l’IVC ha volgut fer un lloc, dins i fora de l’escenari, a intèrprets i creatius nascuts a partir de l’any noranta, que han rebut el suport i el seguiment de professionals teatrals consolidats que els han acompanyat i aconsellat en el seu treball. ‘Fes-me un lloc’ és una proposta de relació generacional.

La majoria dels participants són gent que ve d’acabar la seua formació o que encara està estudiant i en molts casos es tracta de la seua primera experiència laboral de caràcter professional.

En paraules de la seua autora i directora, Isabel Martí: “els i les joves de ‘Fes-me un lloc’, dalt i baix de l’escenari, davant i darrere, han viscut un xicotet oasi que s’ha posat en marxa per a ells”.

I han canviat sense saber-ho el curs habitual de les coses. I igual que hi ha fills que ensenyen als pares (o més exactament recorden als pares allò que un dia van saber i que el temps i la vida els van fer oblidar), hi ha generacions joves que ensenyen a les precedents que si volem un món millor, sempre hem de deixar lloc a l’esperança i que la cosa més pràctica no és sempre la més adient.