EL CINEMA A CASA

Es diu moltes vegades que la realitat supera la ficció, i en algun moment o altre de la nostra vida, hem comprovat que és cert. El cinema de pandèmies semblava això, cinema, però ens hem adonat que fins i tot les històries més increïbles ixen de la pantalla per a conviure entre nosaltres, igual que fa el personatge de Jeff Daniels en La rosa porpra del Caire.

En aquests temps tan estranys que ens toca viure, ens hem vist obligats a romandre a casa, però no ociosos. Hem sentit música, hem llegit, escrit, mirat la televisió, hem vist cinema. Molt de cinema. Han sigut mesos en què l’àmbit domèstic ha pres una nova dimensió. I per això l’elecció d’aquesta peça de la col·lecció d’aparells cinematogràfics de la Filmoteca-Institut  Valencià de Cultura.

Abans de l’aparició dels formats de vídeo domèstics, els formats de cinema també domèstics com el 8mm, el súper8, el 9.5mm (també denominats passos estrets) o fins i tot el 16mm van dominar l’escena en noces, batejos, comunions, festes, celebracions i reunions socials de tota mena. La realitat quotidiana de la ciutadania valenciana es registrava en pel·lícula de cinema, rotllos que hui dia són testimoniatge viu de la nostra vida social, de les nostres volences individuals, d’esdeveniments històrics que han marcat l’esdevindre urbanístic de la ciutat, com les riuades, i també de la nostra projecció col·lectiva. La història de la nostra societat, en l’últim segle, es pot contar no sols a través del que han rodat grans directors, sinó també a través d’aquella bobina de súper8 que un amic o membre de la família va rodar en aquelles entranyables vacances a Benidorm el 1971: un Benidorm que hui dia se’ns antulla irrecognoscible. És en aquells trossos de cel·luloide on més i millor ens veiem reflectits.

Deixar constància d’unes noces a 24 fotogrames per segon requeria als afeccionats alguna cosa més que prémer el disparador de la càmera. Al rodatge seguia un procés artesanal de revelatge, muntatge i sonorització que es feia a casa i amb ajuda d’aparells com els que ací exposem. La bobinadora jugava un paper central en l’edició del metratge rodat, i l’empalmadora, situada enmig, unia o separava els diferents trossos de pel·lícula per a aconseguir contar una història lineal i coherent. La bobinadora estava fonamentalment composta per dos braços: un entregava pel·lícula i l’altre recollia, accionat per una manovella. També s’usava per a rebobinar les pel·lícules i poder projectar-les de nou.

Molts aficionats adquirien els dos braços i els acoblaven a una taula, o a un tauló de fusta, com és el cas, la qual cosa constitueix un vertader exemple d’artesania cinematogràfica. Els braços podien ser més grans o xicotets en funció de la capacitat del metratge, i en general s’optava per uns braços en què caberen bobines de format estàndard per als projectors domèstics. Els fabricants de bobinadores eren molt variats: des de la Premier britànica fins a la txecoslovaca Meopta, passant pel material espanyol. L’última marca espanyola que va fabricar bobines i bobinadores era un taller de Barcelona, el de Juli Castells, que va tancar per jubilació l’any 2012.

L’empalmadora era un adminicle elemental i indissociable a la bobinadora. Els models més barats usaven unes tires de paper de cel·lofana preencunyades. En el cas dels suports d’acetat, s’usava acetona en pots xicotets com el que es mostra ací, per a unir els diferents trossos de pel·lícula.

Una curiositat que molts no recordaran. En els avions, a més de cremes i refrescos, les hostesses venien unes xicotetes bobines de súper8 que contenien dos clips: un d’un avió enlairant-se i un altre d’un avió aterrant, perquè el cine aficionat que filmara les seues vacances en aquest format disposara d’un metratge extra amb el qual adornar el muntatge final. Ara, n’hi ha prou amb traure el mòbil i donar-li a REC. Com canvien les coses.

Les dues peces exposades han sigut donades a la Filmoteca per Juan Monsell Prat i Fernando García Diego.