Vilafranca

La capitalitat cultural és un segell creat per garantir l’accés, la visualització, el reconeixement i la deslocalització de la cultura, té efectes des del 25 d’abril de l’any del nomenament fins al 25 d’abril de l’any següent, i es concedeix per distingir «aquell municipi que faça una aposta decidida per la cultura com a instrument de cohesió social i de foment econòmic». Vilafranca ha estat designada enguany Capital Cultural Valenciana de municipis de menys de cinc mil habitants, dins del Pla de Democratització Cultural, una distinció ben merescuda per la quantitat i la qualitat dels actes culturals que s’organitzen al poble i a les rodalies, i perquè les autoritats municipals vilafranquines n’han fet insistentment de la cultura un element dinamitzador del progrés socioeconòmic. És per això que oferim hui ací aquesta mostra de cant valencià.

El cant d’estil forma part plenament de la cultura popular i del patrimoni immaterial valencià, i és, juntament amb les albaes de l’Horta, una de les formes més apassionants d’expressar-se musicalment amb la veu, i, segurament, la que arriba de manera més directa i profunda a l’ànima dels valencians que en són coneixedors. Per això, encara que els últims anys està eixint de l’àmbit de la invisibilitat en què l’havien sumit les polítiques de la immediatesa irreflexiva i la urgència pel creixement material desbocat, la consolidació és sempre fràgil i delicada, i per tant, mereix una atenció institucional especial.

La música popular ha estat sempre present en la vida quotidiana de la gent i l’ha acompanyada en activitats habituals com el treball, les faenes domèstiques, les celebracions especials i, pràcticament, en qualsevol moment de l’existència. La música que hui denominem tradicional ha tingut una comesa i una missió específica arrelada en la vida ordinària de les persones, i esta característica, denominada funcionalitat, és distintiva de la música tradicional en companyia de la variabilitat, és a dir, la renovació constant, el fet que una cançó que es canta des de fa segles tinga, en cada interpretació, una materialització diferent.

La funcionalitat primitiva i original, tant de les cançons d’estil com de les albaes, era la de ser utilitzades en les rondes, aquelles passejades informals pels carrers en què la música i el cant donaven substància a sentiments aduladors, amorosos i galants –de vegades també grollers– dirigits a novies, amics, festers o autoritats en general. Durant el segle XIX i el començament del XX les rondes, on es cantava de manera espontània amb permís de l’autoritat o no, eren una activitat festiva molt freqüent en els pobles no massa grans i en l’àmbit rural.

Enguany, als carrers i les places del casc antic de Vilafranca reviuran les expressions de música tradicional valenciana més lluïdores i cridaneres. La ronda acabarà a un escenari a la plaça de l’Església per tal que el públic puga gaudir assegut el cant de les nostres millors figures.

València

La ciutat de València, el cap i casal, és l’epicentre del cant d’estil i les albaes de l’Horta quant a activitats, promoció i difusió del fenomen. Des de sempre ha acollit el cant valencià en teatres i centres culturals, però l’escenari natural, i a l’hora emblemàtic, per reproduir l’ambient artístic i festiu de les cantaes i les nits d’albaes és el carrer. Les places i els carrers del barris més castissos de València han sigut testimoni de les rondes de cant des del primer moment de la seua existència, i han vist créixer artísticament els seus protagonistes més reeixits. Un exemple d’això és el barri del Carme, del qual cantaores i cantaors il·lustres han pres el nom com a denominació dels seus sobrenoms artístics.
El cant d’estil forma part plenament de la cultura popular i del patrimoni immaterial valencià, i és, juntament amb les albaes, una de les formes més apassionants d’expressar-se musicalment amb la veu, i, segurament, la que arriba de manera més directa i profunda a l’ànima dels valencians que en són coneixedors. Per això, encara que els últims anys està eixint de l’àmbit de la invisibilitat en què l’havien sumit les polítiques de la immediatesa irreflexiva i la urgència pel creixement material desbocat, la consolidació és sempre fràgil i delicada, i per tant, mereix una atenció institucional especial.

La música popular ha estat sempre present en la vida quotidiana de la gent i l’ha acompanyada en activitats habituals com el treball, les faenes domèstiques, les celebracions especials i, pràcticament, en qualsevol moment de l’existència. La música que hui denominem tradicional ha tingut una comesa i una missió específica arrelada en la vida ordinària de les persones, i esta característica, denominada funcionalitat, és distintiva de la música tradicional junt amb la variabilitat, és a dir, la renovació constant, el fet que una cançó que es canta des de fa segles tinga, en cada interpretació, una materialització diferent.

La funcionalitat primitiva i original, tant de les cançons d’estil com de les albaes, era la de ser utilitzades en les rondes, aquelles passejades informals pels carrers en què la música i el cant donaven substància a sentiments aduladors, amorosos i galants –de vegades també grollers– dirigits a novies, festers o autoritats en general. Durant el segle XIX i el començament del XX les rondes, on es cantava de manera espontània amb permís de l’autoritat o no, eren una activitat festiva molt freqüent en els pobles no massa grans i en l’àmbit rural.

Enguany, diversos indrets urbans del centre històric reviuran les expressions de música tradicional valenciana més lluïdores i cridaneres. La ronda acabarà a un escenari al Centre del Carme Cultura Contemporània per tal que el públic puga gaudir assegut el cant de les nostres millors figures.