La Filmoteca inicia un cicle sobre la cineasta hongaresa Márta Mészáros

Cultura de la Generalitat inicia en la Filmoteca de València un cicle sobre la cineasta hongaresa Márta Mészáros

• El cicle s’inicia el dijous 5 de gener, a les 20 hores, amb la projecció en versió original i subtítols en valencià de ‘La xica’ (1968)
• El cicle està format per dotze pel·lícules i podrà veure’s fins al 25 de febrer

 
València (01.04.23). Cultura de la Generalitat, a través de l’Institut Valencià de Cultura, inicia en la Filmoteca de València un cicle sobre la cineasta hongaresa Márta Mészáros (Budapest, 1931), una de les directores europees més importants de la segona meitat del segle XX, malgrat que la seua filmografia i la seua dilatada trajectòria cinematogràfica de quasi cinc dècades (1968-2017) no són massa conegudes pel públic cinèfil actual.
 
Conformat per dotze pel·lícules rodades entre 1968 i 1990, el cicle compta amb diversos títols no estrenats a València que podran veure’s en la Filmoteca fins al pròxim 25 de febrer. 
 
Contemporània d’altres cineastes cèlebres del seu moment amb les quals comparteix molts temes i interés en comú, com la txeca Věra Chytilová o la francesa Agnès Varda, Márta Mészáros va ser la primera dona a guanyar l’Os d’Or de la Berlinale en 1975 pel film ‘Adopción’ (1975). En tres anys, també va obtindre el premi de la crítica internacional a Cannes per ‘Nueve meses’ (1976) i la Petxina de Plata del Festival de Sant Sebastià per ‘Como en casa’ (1978).
 
Malgrat els premis obtinguts en festivals internacionals en la dècada dels setanta i malgrat ser un dels noms més destacats del nou cinema hongarés sorgit en els anys seixanta, Márta Mészáros manca del reconeixement internacional d’altres cineastes hongaresos de la seua generació, com Miklós Jancsó, Lajos Koltai o István Szabó. També influeix en aquesta falta de reconeixement no només la seua condició de cineasta dona, sinó també l’escassa atenció que se sol prestar a Occident als cineastes de l’Europa de l’Est.  
 
L’oblit en el qual havia caigut l’obra cinematogràfica de Márta Mészáros ha començat a dissipar-se gràcies als treballs de restauració i difusió de les seues pel·lícules realitzats per l’Institut Nacional de Cinema d’Hongria en els últims anys. També ha sigut important en la recuperació de la seua obra i de la seua figura el premi que li va concedir l’Acadèmia del Cinema Europeu al conjunt de la seua carrera en 2021.
 
Sempre compromesa a documentar els canvis de la seua societat a través de la mirada i els sentiments de dones que no es deixen acoquinar per les circumstàncies, el seu cinema té ressons de la Nouvelle Vague francesa i del cinema soviètic en què va ser educada. En les seues pel·lícules, profundament crítiques i marcadament polítiques, la realitat i la ficció es mesclen per a oferir un retrat fidedigne de la seua societat.
 
El cinema de Márta Mészáros es caracteritza per un ric llenguatge cinematogràfic amb cuidades i originals perspectives i sorprenents moviments de càmera, a més d’una radical consciència feminista i un punt de vista femení. En aquest sentit, la veterana cineasta hongaresa ha assenyalat: “Si interpretes les meues pel·lícules de manera estrictament política, veus que tracte les relacions de poder de manera molt diferent de com ho fan els directors homes”.
 
 
Quatre pel·lícules al gener
 
El cicle s’inicia el dijous 5 de gener, a les 20 hores, amb la projecció en versió original i subtítols en valencià de ‘La xica’ (‘Eltávozott nap’, 1968), que va ser el primer llargmetratge de ficció dirigit per una dona a Hongria. ‘La xica’ podrà tornar a veure’s el dissabte 14 de gener, a les 18 hores.  
 
La pel·lícula se centra en el drama d’una solitària xica de classe treballadora que va créixer en un orfenat estatal a Hongria. La jove rep una carta de sa mare i decideix embarcar-se en un viatge per a visitar-la, però es troba que la seua mare està casada i vol fer passar la seua filla com la seua neboda.
 
Encara que Mészáros ja estava aguerrida com a realitzadora després d’haver treballat durant quinze anys de documentalista en el NODO hongarés, ‘La xica’ és el seu primer llarg de ficció. Totes les seues inquietuds temàtiques i l’assossegada experimentació en les formes ja són ací.
 
En la seua primera etapa abunden les joves rebels contra el sistema de valors socials del moment, com ocorre en tot Europa després del maig del 68. Aquest sentiment de revolta s’expressa sovint a través de la música popular. En ‘La xica’, Mészáros va comptar com a protagonista amb Kati Kovács, cantant de ‘rock’ que ja era tota una celebritat a l’Europa de l’Est quan va rodar la pel·lícula.
 
El dimarts 10 de gener, a les 20 hores, i el diumenge 15 de gener, a les 18 hores, la Filmoteca projecta ‘Vínculos’ (‘Holdudvar’, 1969), que té com a protagonista una dona casada amb un important polític a qui no estima. Es queda vídua sobtadament quan l’home mor en un accident. Portant una vida solitària i envoltada de falsos amics als quals detesta, es planteja abandonar la seua luxosa situació i començar de nou, però el seu fill no està disposat que sa mare avergonyisca la seua família.
 
El dimecres 11 de gener, a les 20 hores, i el divendres 13 de gener, a les 18 hores, es projecta ‘No lloréis, preciosas’ (‘Don’t Cry, Pretty Girls!’, 1970), un retrat quasi documental de l’escena musical del moment a Hongria, clarament influenciada pels Beatles: cinc xics i una xica segueixen les bandes de ‘beat’ de concert en concert, fins que es deslliga un conflicte quan la jove abandona un dels xics i s’escapa amb un músic de qui s’ha enamorat. 
 
El dijous 26 de gener, a les 18 hores, i el dimecres 1 de febrer, a les 20.15 hores, la Filmoteca projecta ‘Desaparición’ (‘Szabad lélegzet’, 1973), sobre la treballadora d’una fàbrica que s’enamora d’un estudiant universitari. La seua relació s’enfrontarà a problemes derivats de les diferències socials que hi ha entre els dos i que porten els pares del xic a oposar-se al matrimoni entre la jove parella.
 
Mészáros ja havia realitzat un documental sobre teixidores en 1971. En ‘Desaparición’, l’actriu Erzsébet Kútvölgyi es mescla entre vertaderes obreres per a oferir un retrat realista de les seues condicions de treball. La dramatúrgia se centra en la impossibilitat d’integració de les classes i en la ironia que suposa que els qui manen en un estat comunista siguen acomodats burgesos.
 
El mes de febrer, el cicle es completa amb la projecció de les huit pel·lícules restants, tres d’aquestes en versió original amb subtítols en valencià: ‘Adopció’ (1975), ‘Nou mesos’ (1976), ‘Dos mujeres’ (1977), ‘Como en casa’ (1978), ‘Las herederas’ (1980); ‘Diari per als meus fills’ (1984), ‘Diario para mis amores’ (1987) i ‘Diario para mis padres’ (1990).