ACCADEMIA DEL PIACERE

La valentia dels seus innovadors projectes i la forta personalitat artística del seu director han fet d’Accademia del Piacere el grup d’avantguarda de la música antiga espanyola i un dels capdavanters a Europa, gràcies a la seua renovada concepció de la música històrica.

Accademia del Piacere ha actuat en els escenaris més prestigiosos de la música clàssica, com la nova Elbphilharmonie d’Hamburg, el Konzerthaus de Berlín i el de Viena, la Philharmonie de Colònia, la Fundação Gulbenkian de Lisboa, l’Auditori Nacional de Madrid i
molts altres d’Holanda, Mèxic, Colòmbia, França, EUA, Japó, Bèlgica, Alemanya, Suïssa, Espanya...

Fahmi Alqhai, viola de gamba
 
Fahmi Alqhai és hui considerat un dels més importants intèrprets de viola de gamba del món, i un dels més grans renovadors de la interpretació de la música antiga, gràcies a la seua concepció arriscada, personal i comunicativa de l’acostament als repertoris històrics.
 
Nascut a Sevilla en 1976 de pare sirià i mare palestina, es va formar a Sevilla i Suïssa (Schola Cantorum Basiliensis i Conservatori della Svizzera Italiana de Lugano) amb els professors Ventura Rico, Paolo Pandolfo i Vittorio Ghielmi. Va treballar per a conjunts i directors de primer nivell (Jordi Savall, Ton Koopman, Pedro Memelsdorff, Uri Caine...) mentre obtenia la llicenciatura d’odontologia per la Universitat de Sevilla.
 
Focalitzada ja la seua carrera en el seu vessant solista i el seu conjunt, Accademia del Piacere, Fahmi Alqhai ha dirigit innovadors enregistraments per a Glossa (Rediscovering Spain, Cantar de Amor...) que han rebut importants reconeixements mundials, fins i tot fora de l’àmbit de les músiques històriques, com el Giraldillo a la millor música de la Biennal de Flamenc de Sevilla 2012 per Las idas y las vueltas —el seu quart CD— al costat del cantaor Arcángel, i el Giraldillo 2016 a la innovació per Diálogos al costat de Rocío Márquez.
 
En 2014 Alqhai presenta el seu primer CD a solo, A piacere, amb una renovadora concepció de la viola de gamba que rep un excel·lent acollida en tota Europa. Per a la revista britànica Gramophone és un disc “extraordinari” que “porta la viola de gamba a un nou terreny de gojós potencial”, i “un feliç tribut a tot el que la viola podia haver sigut, i encara pot ser”. Amb aquest fa una gira pel Japó i els EUA, després d’haver dirigit l’Accademia del Piacere a les sales de concert més importants del món, com el Konzerthaus de Viena i el de Berlín, la nova Elbphilharmonie d’Hamburg, la Philharmonie de Colònia (Alemanya), la Fundació Gulbenkian de Lisboa (Portugal), l’Auditori Nacional de Madrid (Espanya) i molts altres escenaris d’Holanda, Mèxic, Colòmbia, Suïssa, França, Itàlia... En 2016 presenta el seu treball més personal com a solista, The Bach Album, per al segell Glossa, premi del públic al millor disc 2016 per a GEMA, disc excepcional per a Scherzo i Melòman d’Or. En 2018 rep la Medalla de la Ciutat de Sevilla.
 
Des de 2009 és director artístic del FeMÀS, Festival de Música Antiga de Sevilla.
 
Rocío Márquez
Qualificada per la premsa com “la veu de la nova generació del cant flamenc”, Rocío Márquez (Huelva, 1985) fa més d’una dècada, des que en 2008 va guanyar la Lámpara Minera, que duu a terme una sòlida carrera artística que hui desborda el panorama flamenc, on és ja un clar referent i una figura consolidada.
 
La seua personalitat inquieta i enorme curiositat queden patents en la seua discografia, que de manera transversal ens mostra alhora un gran amor per la tradició flamenca i una imperiosa necessitat d’eixamplar els límits d’aquesta mateixa tradició explorant i experimentant amb melodies, instrumentació, arranjaments i lletres. Així, des d’aquell fresc directe d’Aquí y ahora (2009), els seus discos són la crònica d’un enlairament. Claridad (2012), El Niño (2014), Firmamento (2017) i Visto en El Jueves (2019) —més la col·laboració al costat de Fahmi Alqhai, Diálogos de viejos y nuevos sones (2018)— ens mostren una artista en contínua busca de si mateixa a través de la música.
 
En aquesta busca, carregada de riscos, ha aconseguit la complicitat de la crítica, que li ha concedit el Giraldillo a la innovació de la Biennal de Sevilla i el Premi Coups de Coeur de l’Acadèmia de Charles Cros (França). També ha trobat el suport del públic, congregant per exemple més de 2.000 persones en un concert celebrat l’any passat a Madrid. Però el més significatiu d’aquesta cerca potser és que pel camí Rocío ha trobat la seua pròpia identitat artística. Per això, per a entendre la seua complexa dimensió com a artista cal atendre el caràcter polièdric de la seua carrera, mirar-la des de diferents perspectives: siga conquistant els grans temples de la música (Teatre Reial, Auditori Nacional, Palau de la Música, L’Olympia o la Filharmònica de París), defensant el seu flamenc heterodox en els European Film Awards, el Primavera Sound o el Monkey Week, o desplegant les seues propostes més performatives en Matadero i el CCCB.
 
Aquesta mateixa inquietud creativa l’ha portada a compartir escenari amb Jorge Drexler, amb qui estrena “Aquellos puentes sutiles” en 2018, Rosa Torres Pardo, Arcángel, Carmen Linares o José Manuel Zapata, de la mateixa manera que grava al costat de The New Raemon, Christina Rosenvinge, Kiko Veneno, Albert Pla, Dani de Morón, Diego Carrasco o Refree.
 
Més enllà de la seua faceta artística, Rocío Márquez és doctora cum laude per la Universitat de Sevilla amb la seua tesi sobre “Técnica vocal en el flamenco”, i també és docent en el Màster Interuniversitari en Investigació i Anàlisi del Flamenc i conferenciant sobre la veu flamenca.