ZAMBRA DE LA BUENA SALVAJE

“Si fóra fidel a la meua naturalesa, una salvatge de mirada ancestral, cridaria fins que se’m trencaren les cordes vocals i després me les empassaria. Perquè en aquell últim crit tot quedaria dit. Però, per damunt de tot, si fóra fidel a la meua naturalesa diria: no”, pensa la protagonista d’aquest espectacle. Ella, d’entre totes les salvatges, somia ser la més descalça, la més bruta, la salvatge exemplar. Un cos que es debat entre el que és i el que es projecta sobre ell. ZAMBRA de la buena salvaje és un crit, un esquinç, un ritual de despossessió. Com recuperar tant d’espai perdut? Com desdomesticar-se?
 
Xxxt! “Crec que hui entenc el moviment i el meu cos millor que ahir. No és fàcil trobar ballarines de la meua edat que s’enfronten a soles a l’escenari i és una llàstima, perquè l’edat ens dona l’oportunitat d’estar en ell d’una manera més profunda. Zambra de la buena salvaje és per a mi una nova oportunitat de posar damunt la taula la pregunta següent: de tot allò que sóc, què és inherent a mi i què ha sigut imposat?” Isabel Vázquez.