ARBRES DE POLS

Sembla com si la vida s'haguera aturat entre els densos murs de la Presó Model: estem parlant dels anys de plom de la dictadura franquista i les cel·les del centre penitenciari estan plenes de presos polítics i delinqüents comuns que esperen i desesperen mentre, a l’altra banda dels barrots, un règim feixista amb olor de naftalina va descomponent-se molt lentament, a pas de puça. Una dona amb una cistella penjada del braç creua una de les portes laterals de la presó, aprofitant que algú l’ha deixat entreoberta, i es dirigeix discretament cap al rebost del penal. Un zelador condueix un presoner fins a aquesta mateixa sala: no s’imagina qui és la persona que pot haver sol·licitat reunir-se amb ell, fa temps que no té contacte amb l’exterior. La reconeix immediatament, des del llindar de la porta. Es queda glaçat, immòbil, mut. Conté la respiració, dubta durant uns instants. Finalment, fa un pas al front i saluda fredament aquella dona amb qui no sabia si tornaria a parlar mai més.

Els versos de Vicent Andrés Estellés, el teatre i la música en directe convergeixen en aquest espectacle de ficició escrit per Pau Alabajos, que porta per títol “Arbres de pols” i que està inspirat en un text homònim que el poeta de Burjassot va publicar l’any 1971 en el Llibre de Meravelles.

ARBRES DE POLS

Davant el temple de Sant Agustí, paraven
autobusos, tramvies grocs. Evoque una plaça
polsosa, d’arbres tristos. Ara tot ha canviat.
Jo recorde un vell pati, i a dins una tartana.
Recorde el passadís, tot pixat, de Sant Pau.
El passadís pudia, de lluny, a l’àcid úric.
La plaça era una plaça polsosa i pobletana.
Més enllà, l’Institut, oh la cultura, mare!
Aquells tramvies grocs, els autobusos blaus,
bruts de la pols llunyana de Silla i Catarroja.
I baixava una dona, i duia una cistella
i vora riu anava a la Presó Model.