Sembla que Topazia ha heretat una sala circular en la qual vol obrir un bar. Bé, en realitat vol tornar a actuar, però és més fàcil portar gent a un bar que a un teatre, cosa que té sentit, ja que una canya no defrauda. Així que obrirà el bar i ficarà un escenari dins.
Sembla també que hi ha un pianista jove. I una ballarina vella. Sembla que venen d'un altre temps i sembla que este temps va a bots, parpellejant.
Sembla que alguna cosa passa amb els gestos. Com si també anaren a bots –Parpellegen?–  S'han mogut de lloc, sembla, com en un terratrémol que fa ara tremolar el sentit. Ja ningú sap si fa el que fa perquè vol o solament repetix el que algú ja ha fet abans.
Sembla que això de l'abans és relatiu. Que no es pot determinar si el que passa precedix o si seguix al que seguix. O quines coses es van perdre en un instant.
Sembla que algú ha estat a Roma. I que allí el temps es desplega replegant-se. I que després de Roma, tot és poc.
Sembla que això és tot el que es pot dir, de moment, d'esta obra.