LA PATÉTICA

Madrid 2025. Pedro Berriel, un director d’orquestra de 53 anys, es troba immers en la gravació de la Simfonia número 6 de Txaikovski. Tan concentrat en la seua tasca, que assumix amb naturalitat que el compositor rus seguisca amb atenció els assajos al seu costat. Però, tal vegada, la verdadera raó d’este deliri és que el director es troba en la fase terminal d’una terrible malaltia. L’angoixa per culminar l’obra artística que, d’alguna manera, supose una resistència a la seua pròpia mort es mescla amb l’angoixa real que esta li produïx.  
   

NOTA DE L’AUTOR:
La Patética s’inspira lliurement i remotament en Morir, la novel·la d’Arthur Schnitzler. L’obra és un viatge alienat entre la realitat i la ficció. Els deliris hilarants d’un home que es regira davant de la tragèdia de la seua pròpia extinció. Les cartes que el compositor rus va escriure en vida als seus éssers estimats i, fonamentalment, al seu mecenes servixen per a donar forma a este Txaikovski imaginat al costat del qual el moribund director d’orquestra tracta de trobar un sentit a la vida, a la mort i a la seua activitat artística.  
Pedro té clar com ha de ser executada la Patètica, quin ha de ser el sentiment precís que la il·lumine. Creu tindre la clau per a desentranyar el programa secret amb el qual el compositor va vertebrar la seua última creació –autodenominada com a biogràfica– i del qual només va arribar a dir: Que intenten endevinar-ho… Res més lluny de la intenció de Pedro que la seua Patètica es relacione amb l’accepció ridícula i vergonyant molt més corrent en el nostre idioma. Però hi ha vegades que es necessita més d’una vida per a aprendre a morir.  
Miguel del Arco