Alexandria

El text d’Alexandria no hauria sigut possible sense totes les mans i caps que l’han pensat. Segurament, Alexandria tampoc no seria Alexandria si no s’haguera estrenat al Rialto, o si el director no haguera sigut Juan Pablo Mendiola, o si Xavier Puchades no haguera coordinat la dramatúrgia, o si Roberto García no haguera tret el nostre projecte d’Insula Dramataria Josep Lluís Sirera i ens haguera oferit una producció, o si Google no haguera guiat les nostres cerques d’informació; però, sobretot, Alexandria no hauria sigut mai possible sense les nostres famílies, Guillem, Pau, Marc, Emma, José, les iaies i els iaios, i sense el temps que ens han regalat per a poder escriure.

Alexandria, sense ser-ne conscients, comença una vesprada davant de l’ordinador, veient el vídeo del polític alemany Malte Spitz on que explica com la seua companyia de telèfon el vigilava. En aquell moment, Alexandria era només una imatge: un punt roig, Spitz, durant cinc minuts de la seua vida, movent-se a ritmes diferents per una ciutat. Aquell punt ens va encantar. Saber que agafava un tren, que ara prenia un café i, de sobte, es posava a caminar... Vigilar algú que no coneixíem de res, saber-ho tot d’ell.

Després, va arribar un embaràs i una invasió de publicitat sobre cremes antiestries i roba premamà a les xarxes socials, quan l’embaràs encara no era públic; o anuncis d’escoles de ioga el dia que una de les dos estava pensant deixar de menjar carn. Tot això ens va portar a una pregunta: qui sóc jo segons Google? Ha sigut un any de treball, amb un part pel mig i una abstinència de proteïnes animals i també de ioga. I, després de l’estrena, encara no hem aconseguit trobar una resposta a la nostra pregunta, però hem aprés moltes coses. Sabem que ens vigilen encara que no siguem ningú, sabem que hem jutjat i condemnat desconeguts, sabem que ens han mentit i que hem mentit en les nostres xarxes, i sabem que, en qualsevol part del món, podríem fer saltar l’alarma que ens assenyala com a potencials terroristes tan bon aterràrem en un aeroport. Sabem tantes coses que continuem sense saber res. I això és Alexandria, una quantitat tan gran de dades que ens bloqueja, ens aïlla i ens allunya de la realitat. La sensació de pertànyer a un mateix món que habitem en soledat.