Els nostres

“Expulsats de la terra, som la llavor escopida el més lluny
de l’arbre talat, fins als camps de la mar.
Serviu-vos de nosaltres, jaciment de vida per explotar,
planta, metall, mans, molt més que força de treball.”

Erri de Luca


Deia el poeta Abdellatif Laabi que no n’hi ha prou amb una mà per a escriure en els temps que corren. I si el tema és d’actualitat, ho era quan escrivíem esta obra, el temps corre encara més amb el perill afegit del ràpid oblit mediàtic. Potser tampoc no n’hi ha prou amb huit mans per parlar de l’èxode forçat, de la fugida de milers de persones dels seus països, espentats per l’horror de la guerra o de l’espoliació. Per parlar de la tragèdia, que no del “problema”, de la migració. I vam començar a escriure amb la prudència justa per jutjar. Vam posar paraules amb temor  d’equivocar-nos, amb la incertesa de perdre’ns a la deriva i no trobar el camí. Qui som nosaltres per parlar de ningú? Els veritables protagonistes d’esta tragèdia ens deien: “no parleu del nostre viatge més, no serveix de res. Parleu dels invisibles de veritat”.

Finalment això vam intentar: gratar sobre la superfície per trobar, intuir, comprendre les causes i l’origen d’estes tragèdies, i ens hem topat amb un vaixell a la deriva, amb nàufrags en totes les ribes, amb una impotència òrfena enmig del desert. Mai són visibles els executors.

Juli Disla, Patrícia Pardo, Xavier Puchades, Begoña Tena