València · 2019

Faust

Adaptació i text Arturo Sánchez Velasco. Coescriptura Jaume Policarpo. A partir del clàssic de J.W. Goethe

Institut Valencià de Cultura. Generalitat Valenciana.
Idioma: Castellà i Valencià
ISBN: 978-84-482-6363-8
Tipus d'edició: Llibre
Preu: 10,00€
No sé ben bé què em va atrapar del Faust de Goethe després de llegir-lo per primera
vegada, ara fa vora vint anys; però des d’aquell moment, i per una raó desconeguda,
el desig de muntar esta obra m’ha acompanyat fins hui. Potser em va seduir l’esperit
fantàstic que projecten els personatges, els seus avatars viscuts en llocs inexplorats, plens
de suggestions inèdites. Pot ser l’amor profund al llenguatge de l’autor o la fe absoluta
que desplega en un text inabastable per aconseguir il·luminar les ombres de l’ànima
humana.

És cert que de manera desapercebuda ja aletejava pel meu interior en aquell temps el
mite del mag que va segellar un pacte inaudit amb el diable oferint-li la seua ànima
a canvi dels secrets que li haurien de permetre calmar la seua ànsia de coneixement.
Pensant-ho, des d’ara, potser es tracta de la mateixa llavor que va germinar en l’esperit de
Goethe quan d’infant contemplava la representació de la comèdia popular en un teatre
de marionetes de l’època. Pel meu ofici sóc ben conscient que una de les primeres figures
que de segur sorgirien de les mans del titellaire original és el diable.

Per anar un poc més lluny, arriscant-me una mica, faré menció d’altra referència que té
certa simetria amb l’anterior tot i que, pot ser, resulte capriciosa: se’m representa amb
molta força les funcions infantils que al meu poble (Albaida) veiem tots els Nadals. Es
tractava d’un retaule que interpretaven un nombrós grup de xiquetes sota la direcció
de la meua tia Carmeta, que a més interpretava el paper de Lucífer... El seu èmfasi
interpretatiu, aquella gesticulació meravellosament barroca, l’histrionisme, les banyes
i la cua, les fogonades, l’enorme boca de l’infern pintada en el teló de fons, aquell piano
desafinat... tot junt era una de les suggestions més fondes i alhora més teatrals de la meua
infantesa. La pervivència en la meua memòria d’aquelles representacions estic segur
que ha activat un rerefons sensitiu del que han renascut impressions que han acabat
matisant molts moments d’este muntatge que ha agafat forma més de mitja vida després
de tot allò.

Una mica més recent (2003) ha estat el muntatge que vaig realitzar de la Història del
soldat
amb música de Stravinski i llibret de Ramuz on també es conta el que li va succeir
a un soldat de tornada a casa en trobar-se al dimoni que li demana el seu violí (la seua
ànima) a canvi d’un llibre màgic on es reflecteix el futur. En endinsar-se en esta inspirada
versió del mite, en la seua música magistral, apareixen immediatament suggestions
que et transporten cap a altre indret geogràfic... Vull dir que algú que s’ha criat vora el
mediterrani nota immediatament una acumulació de sensacions que emanen de l’obra
i et penetren, transportan-te a altres paisatges llunyans, més freds i muntanyencs, altres
vicissituds més fantàstiques i tenebroses que envolten uns personatges amb un cor més
aspre i sofrit. Ara se m’entoixa que l’aire gèlid del nord d’Europa (o de Rússia en el cas
del soldat, tant s’hi val) que sents bufar constantment fora la finestra mentre lliges l’obra
de Goethe potser el vaig notar per primera vegada en imaginar-me el bosc que travessava
José, el protagonista de la Història del soldat, només començar la narració.

A banda de les motivacions més sensorials i primerenques hi ha d’altres més recents i
definitives que tenen més a veure amb un sentit filosòfic i existencial propi que connecta
i s’identifica, mitjançant un impuls intuïtiu no massa intel·lectualitzat, amb l’esperit de
l’autor. Precisament l’esperit que conforma la complexa estructura que sosté l’edifici
fabulós de Faust, una obra que s’entesta en endinsar-se d’una manera sublim i visionaria
en un dels aspectes més nobles de l’essència humana més enllà del temps: l’anhel de
coneixement i experiències per damunt de totes les coses, un desig matisat amb un sentit
artístic que l’eleva i un pensament humanístic que idealitza l’home i diposita sobre el seu
futur una noble esperança de bondat i estima a la naturalesa.

Si de cas, també em balla en el pensament una debilitat pròpia de les darreres edats de
l’home, que és l’origen d’esta obra i amb la qual comence a sentir proximitat: la curiositat
inevitable per tot allò que la correcta moral a exclòs del teu àmbit de pensament i acció.
Quan Faust, molt decebut amb el que ha pogut fer amb la seua vida, en una transgressió
moral de la qual és plenament conscient, recorre a l’ocultisme, ho fa en un intent
desesperat per poder aconseguir, encara que siga de manera il·legítima, allò que ara, a la
fi de la seua vida, s’atreveix a reconèixer com una íntima ambició. L’obra comença quan
Faust decideix tractar amb el mal cara a cara i això, si ho penses bé, tots ho podem fer
invocant la nostra part emmudida per dialogar amb ella.

Parle de tot açò pensant en la posada en escena i intentant abastar amb el pensament el
procés complet que va culminar amb les inestimables representacions al Teatre Rialto de
València, però desitjaria referir-me especialment al procés d’escriptura, ja que estes són
paraules introductòries d’un text dramàtic contemporani que ha estat possible gràcies a
la convergència de dues sensibilitats.

Des de la primera conversa amb Arturo Sánchez Velasco en la que li vaig proposar el
treball conjunt vaig percebre que la seua curiositat i el seu compromís de fons amb
l’escriptura anava més enllà de la creació literària més personal que jo coneixia. A ell,
com a mi, ens mou la corrent d’un teatre que cerca la mentida de la veritat i la racionalitat
del més absurd. Potser per això tot el que ell anava destil·lant de l’obra de Goethe em
resultava tan adient i ajustat, tan inequívoc i determinat, tan meu i tan de tot el món,
que no em suposava el més mínim esforç entrar i eixir, repensar, assentir o discrepar,
jugar... quasi com ho faig amb mi mateix quan em concentre davant el teclat. Però segons
avançàvem encara va ser una mica millor perquè vaig comprendre certes interioritats de
la seua escriptura que van activar dins de mi una seducció doble: m’atreia tant el primer
autor com el que tenia treballant al meu costat. Em fascina l’interès d’Arturo per la
puresa del llenguatge i per la recerca d’una verbalitat ampla, precisa i arrelada al present.
En passar per ell les veus podien sonar absolutament reals i properes sense allunyar-se ni
una mica de la seua condició mítica.. i em vaig deixar portar, fins i tot escrivint sobre la
seua estela, i deixant a l’hora madurar en el meu cap de director (millor dit, de titellaire)
totes eixes veus, que ara si, ja són nostres.

JAUME POLICARPO

Per parlar del procés d’escriptura d’esta adaptació del Faust, em veig obligat a recordar
el moment quan Jaume Policarpo em va proposar el projecte: va ser una sensació de salt
al buit. Potser va ser eixa sensació de vertigen la que ens va guiar durant tot el procés,
perquè era un reflex del respecte absolut per l’original.
Eixe respecte, per altra banda, no ens podia coartar artísticament. Al cap i a la fi estàvem
obligats a agafar un text inabastable –concebut com una obra descomunal i prodigiosa,
més propera a l’òpera o els autos sacramentals– i convertir-lo en una obra “normal”.
L’objectiu era una funció d’una durada raonable i un contingut proper, sense trair el
caire filosòfic de Goethe.

S’ha d’entendre, també, que Faust no pertany exclusivament a Goethe, sinó que és un
mite que travessa la cultura europea des de l’edat mitjana fins l’actualitat. Per això vam
cometre la gosadia de canviar les seues paraules i acomodar situacions.

L’escriptura compartida amb Jaume Policarpo va ser un procés molt enriquidor i
estimulant que es va transferir al resultat escènic. El que rep l’espectador és una
escenografia onírica i absorbent i un brillant joc entre actors i titelles. De fet hauria de dir
que em vaig sentir temptat tant per l’obra de Goethe com per la riquesa del món híbrid
de Jaume. M’hauria costat acceptar el projecte de no ser així.

Tot allò estava al cap de Jaume des de la primera vegada que vam quedar per parlar del
projecte. Des d’aleshores em vaig sentir quasi un intermediari entre ell i Goethe. És a dir,
un privilegiat per formar part d’un treball col·lectiu tan frondós.

Advertim que el text que es presenta ací no transcriu fidelment el muntatge, sinó que és
una versió més arrelada al procés d’escriptura. Seria complicat fer-ho d’altra manera. De
tota manera açò només és un pas en la vida del Faust.

La història comença a Alemanya a l’edat mitjana, amb un metge de dubtosa reputació
que es pensa va ser un personatge real, continua amb Goethe uns segles després. Però
també amb Marlowe, amb Murnau i tants altres. Segueix a un escenari valencià molt
de temps després amb eixe titella gegant. Ara veu la forma de paper amb esta edició. I
sabem que no acabarà ací, que viurà durant molts segles d’innumerables formes.

ARTURO SÁNCHEZ VELASCO
 
culturarts generalitat valenciana

© Institut Valencià de Cultura

Plaça de l'Ajuntament, 17
46002 València

Arts escèniques

Teatre Principal
Barques, 15 · 46002 València

Tel. 963 539 200
escena_ivc@gva.es

Nota legal

Contacte express





Accepte les condicions i la
política de privacitat

Subscripció al newsletter






Accepte les condicions i la
política de privacitat
Sol·licitem el seu permís per a obtindre dades estadístiques de la seua navegació en esta web, en compliment del Reial Decret Llei 13/2012. Si continua navegant considerem que accepta l'ús de cookies. OK | Més info