València · 2019
Cuzco
Víctor Sánchez Rodríguez
Institut Valencià de Cultura. Generalitat Valenciana.
Idioma: Valencià
ISBN: 978-84-482-6365-2
Signatura: LV846
Tipus d'edició: Llibres
Preu: 10,00€
Vaig eixir del meu alberg del carrer Platers, al centre de la ciutat de Cusco,
àvid de diferència i amb ganes de conéixer, però em tremolaven les cames per
culpa del mal d’altura. Havia mastegat coca, però no la suficient, de manera que
m’apuné (com més tard esbrinaria). Recórrer la distància entre el meu alberg i
la plaça d’Armes, centre vital de Cusco des d’on la meua aventura havia de partir,
em va costar més del que era normal. Però per fi vaig arribar-hi. I el que vaig
veure no va omplir les meues ànsies de diferència.
El que vaig veure va ser una plaça rectangular emmarcada en el seu perímetre
per edificis antics amb porxos que em va fer recordar la plaça Major d’Alcalá de
Henares; també una catedral i una basílica; i un lànguid tramvia que recorria la
plaça, convertint-se en l’objectiu momentani de totes les càmeres de la quantitat
ingent de turistes que s’amuntonaven en tot el perímetre de la plaça. La gent
al meu voltant parlava espanyol, excepte els turistes que parlen aquesta mena
d’esperanto que és l’anglés internacional, mescla d’una llengua només parlada
en present i acompanyada de nombroses gesticulacions. El que vull dir és que,
per a la meua sorpresa, no em sentia en un lloc molt diferent del que és Espanya.
Que Espanya va ser un país imperial i colonial, òbviament, no era un
descobriment per a mi. Però, no sé si va ser per culpa de la falta d’oxigen al
cervell, per primera vegada vaig tindre una experiència directa del fet en si.
Un sap d’on ve, però no sap el que és fins que s’allunya i ho veu en la distància
(és a la perifèria on es coneix el centre), com les fotos del Meteosat que ens fan
reconéixer la pell de bou des de l’atmosfera. En aquest cas, observar Cusco, que
al meu parer era una rèplica d’una ciutat espanyola en la seua esplendor barroca
erigida sobre les ruïnes d’un passat inca, va ser com la visió d’un miratge, una
visió distorsionada, criolla, d’allò que vam ser. Què és ser espanyol? Mai no ho
he sabut. Però, i recalque això, no sé si va ser per culpa del mal d’altura, em va
paréixer que ser espanyol era, com resa el lema patri, ser non plus ultra, anar
més enllà, és a dir, ser un país conquistador, doblegador i imperial.
Immers al mig d’aquesta anagnòrisi identitària, suat i un poc marejat, acusant
la falta d’oxigen, assetjat per venedores d’artesania, cholas que m’oferien ferme
una foto amb el seu baby-llama, massatgistes i cambrers que m’oferien
un menú per un preu més que raonable; al mig de tot això, em va bategar el
cor recordant-me el propòsit del meu viatge: havia vingut a curar-me no d’un
desamor, sinó del desamor mateix. Vivia desenamorat de la vida. I, com qui es
fa el desentés al fet que el viatge en la postmodernitat és una successió d’etapes
mancades d’una estructura concatenada de causa/conseqüència, vaig posar totes
les meues esperances en què el viatge em revelara la causa primera de la meua
conseqüència última.
Plantat al mig de la plaça d’Armes aquesta història va vindre a mi. Veient el
Crist de la Vizcacha, a la catedral, oli de l’escola cusquenya que representa
l’Últim Sopar substituint el corder per un conill d’Índies, i Judes per Pizarro,
vaig començar a donar-li estructura. Veient l’espectacle de dansestradicionals
peruanes en un teatret de la ciutat, la nebulosa creativa va anar afinant-se…
… Una parella d’espanyols viatja a Cusco per a salvar la seua relació…