Guadalupe Sáez
Llicenciada en periodisme i Master en Guió de televisió s’ha format teatralment amb els dramaturgs Rafael Spregelburd, Eusebio Calonge, Sergio Blanco, Rosa Díaz, Juan Cavestany, Patrícia Pardo, Xavier Puchades, Paco Zarzoso, Sanchis Sinisterra i Enzo Cormann entre d’altres.
Entre els treballs que ha desenvolupat per a la seua companyia es troben els textos familiars
Plàstic (2020) i
M i les balenes (2014). A més per a públic adult ha estrenat
L’alegria està ací dins (2017. Premi a Millor espectacle a la Mostra de teatre de Barcelona),
Se’ns està quedant cos de postguerra (2014),
A mí nunca me cortó la cabeza (2013) i
Para que no te me olvides (2012, text nominat als premis de la crítica literaria 2019).
Com autora, és col·laboradora habitual del projecte Escena Erasmus i ha participat amb l’el·laboració de textos per a diferents muntatges:
El viaje imposible (2021),
Una cançó per a Europa (2019),
La gran final (2018),
La fira invisible (2017),
El circ de la frontera (2016) o
Europa Cabaret del desencant (2015).
A més a 2021 la sala Ultramar produeix el seu text La confiança i també participa com a autora en la primera producció de teatre de carrer,
Xafar la Gespa, produïda per Escalante i La negra.
En 2018 signa la coautoria d’
Alexandria per a l’IVC dirigida per Juan Pablo Mendiola. I és també coautora de la peça
Hijos de Verónica, Invernadero del festival Russafa escènica 2016, amb les peces
El día que morí se me apareció la rana Gustavo, Hay gente que está hecha de una pasta especial i
Yo aprendí a querer a mi madre.
En 2015 signa coautoria juntament amb Patrícia Pardo en la peça
Cul Kombat traduïda a diferents idiomes i premi Festival Spirit Award 2017 de la red Nordic Fringe Festivals de Suècia.
Els seus textos han estat publicats per diferents editorials com Edicions Comanegra i L’Institut del Teatre (La confiança), Alupa editorial (L’alegria està ací dins i Todos los viernes como en su casa para mantenerme unida a este mundo), Revista Red Escena (Para que no te me olvides i Mi madre y yo), Revista Estreno-Unesco (EEUU, Los peores huracanes siempre tienen nombre de mujer), Patrícia Pardo edicions (Cul kombat i Bardagarasar) o Le petit editor (Hijos de Verónica).
A 2021, Sáez forma part del Simposi internacional, «Imaginar el futur? Literatura dramàtica catalana en temps de crisi. 2008-2021», organitzat per l’Institut del Teatre amb la col·laboració de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.
Paco Romeu (València, 1967)
Va començar a escriure texts teatrals per a l’Escola Municipal de Teatre de Picassent a principis de la dècada del 2000. A partir de 2010 comença a escriure obres desvinculades de l’Escola, per a pocs personatges i centrades en els temes que realment li obsessionen (el llenguatge, la família, la sociopolítica o la música), obtenint diferents guardons, tant en valencià com en castellà, entre els quals destaquen el Premi Iberoamericà de Teatre Tirso de Molina per Vocabulario (2012), el Premi Ciutat de València Eduard Escalante de Teatre en Valencià per Play (2018) o el Premi SGAE de Teatre Infantil per Astrolabio (2018). Des de 2016 és membre fundador de la companyia Teatre Corrent, amb la qual ha estrenat els muntatges Iceberg (2014) i Xin (2018).
La seua relació amb la dramatúrgia és un constant estirai-arronsa entre el que fa i el que li agradaria fer. Durant els seus inicis va tindre l’oportunitat de treballar directament amb
les actrius i els actors en processos de creació dilatats en el temps, propiciant així una retroalimentació idònia entre autoria i actuació; ara, però, les circumstàncies vitals li obliguen a escriure en soledat, lluny del caliu dels assajos i de la veu dels intèrprets. És per això que, sovint, té la impressió de que la seua obra no és més que literatura i això no li fa gens de gràcia.
La seua participació en el Laboratori d’Escriptura Teatral
Ínsula Dramatària Josep Lluis Sirera 2021 li ha donat l’oportunitat de compartir el procés d’escriptura amb els seus companys, de treballar colze a colze amb el director i els intèrprets de la lectura dramatitzada i de contrastar amb el públic el seu treball.