Un enemic del poble

Ibsen va escriure UN ENEMIC DEL POBLE l’any 1882, tres anys després de CASA DE NINES, abans de PEER GYNT... Unes peces profundament compromeses amb la seua societat, plenes de reflexions i crítica a les actituds d’una societat hipòcrita, de doble moral. En totes elles hi ha sempre personatges que defensen compulsivament la justícia i la llibertat i que, donades les característiques del món que els envolta, són perdedors per principi, perquè la seua lluita en la recerca de la veritat és gairebé impossible.
 
És el cas de Nora, el personatge pensant femení (estem encara al segle XIX) que es rebel·la contra la desigualtat d’una forma visceral, reivindicant els seus drets sense ni tan sols saber-ho.
 
És el cas de Peer Gynt, que es rebel·la contra un món que sotmet a l’ésser humà a un constant sofriment per guanyar allò que, per principi, li hauria d’estar donat.
 
I és el cas del Doctor Stockmann, ferm lluitador per la veritat i per la llibertat d’expressió. També ell és un perdedor, perquè lluitar, en aquest món ple d’injustícies i de mentides, per trobar un lloc pel sentit comú, és gairebé una batalla perduda.
 
L’obra ens parla d’un fet que podria haver estat escrit abans d’ahir, avui i, desgraciadament, demà: tracta d’un assumpte d’aigües contaminades, d’uns interessos polítics (econòmics) perquè aquest fet no surta a la llum; retracta una premsa venuda als interessos dels grups de poder, un càrrec públic amb por de perdre el seu poder,... I de com totes aquestes forces, quan s’ajunten, converteixen un ser humà que persegueix la veritat, en un enemic del poble. Una vella història de la qual s’ha parlat moltes vegades, un paisatge molt reconeixible per qualsevol de nosaltres.
 
El discurs polític és evident, el compromís amb la societat, també. L’obra és un cant a la Democràcia, un cant a l’educació de les persones, un cant a la llibertat d’expressió.
 
(Totes aquestes peces, tot aquest compromís de l’autor amb la seua societat, la seua crítica, la seua defensa de la llibertat i de la igualtat, li van costar l’exil·li de Noruega durant molts anys).
 
Però encara hi ha una cosa que jo crec que a l’autor l’interessa més que tot això, ho puc llegir entre línies, hi és en totes les escenes, en totes: les raons personals que estan darrere, les raons amagades que impulsen a tots els personatges a fer el que fan; i com aquestes raons fan que el fet siga tal com és. Les enveges, el desig, l’interès, la por, l’ambició, la venjança... Tot allò d’inconfessable que es disfressa de “raó” objectiva.
 
Això fa créixer l’anècdota i la seua lectura política, la fa transcendir i la fa gran, la universalitza i l’apropa a tots nosaltres, amb totes les nostres misèries i totes les nostres grandeses.
 
Ibsen és, de debò, un  autor dels grans.