La Filmoteca Valenciana dedica un cicle al cineasta japonés Hiroshi Shimizu

• El cicle, compost per nou llargmetratges, està organitzat en col·laboració amb la Fundació Japó
• El programa s’inicia el dimecres 18 de febrer, a les 20:00 hores, amb la projecció de Japanese Girls at the Harbor (1933), amb música en directe

La Filmoteca Valenciana presenta un cicle sobre Hiroshi Shimizu (1903-1966), un dels grans directors japonesos del segle XX. Referent fonamental de la cinematografia nipona, Shimizu va rodar més de 160 pel·lícules des de 1924 fins a 1959, en les quals va reflectir els conflictes de la societat japonesa del seu temps, a través de personatges poc representats en el cine, amb especial atenció a la infància.

Organitzat en col·laboració amb la Fundació Japó, el cicle està compost per nou llargmetratges fonamentals que permeten recórrer diverses etapes de la seua filmografia, des d’una de les seues més conegudes pel·lícules mudes fins a algunes de les seues últimes pel·lícules.

El cicle s’inaugura el dimecres 18 de febrer, a les 20:00 hores, pel cineasta i crític Pablo García Canga, autor del llibre Ozu, multitudes (Athenaica, 2020); i pel coordinador cap de la Fundació Japó a Madrid, Alejandro Rodríguez. A continuació, es projectarà la pel·lícula muda Japanese Girls at the Harbor (1933), amb acompanyament musical al piano a càrrec d’Arcadi Valiente.

A més de Japanese Girls at the Harbor, componen la selecció Forget Love for Now (1937); The Masseurs and a Woman (1938); Introspection Tower (1941), una bella pel·lícula sobre el poder de l’educació que narra la història d’una escola per a xiquets amb necessitats especials; Notes of an Itinerant Performer (1941); Ornamental Hairpin (1941); Children of the Beehive (1948), la seua gran obra mestra que es projectarà amb subtítols en valencià; Mr. Shosuke Ohara (1949); Forget Love for Now (1950) i The Shiinomi School (1959).

Sobre Shimizu

No tan cèlebre a occident com ells, però molt admirat per Yasujiro Ozu i Kenji Mizoguchi, este últim va arribar a dir d’ell: “Ozu i jo fem bones pel·lícules amb molta faena, però Shimizu és un geni”.

Shimuzu va mostrar en les seues històries, sempre commovedores, un interés per les persones que patixen l’exclusió social i l’explotació econòmica, des dels xiquets òrfens i les mares treballadores després de la Segona Guerra Mundial, fins als treballadors migrants i les persones amb discapacitat.

Les seues pel·lícules van estar marcades per una gran sensibilitat, un naturalisme lluminós i una prodigiosa posada en escena. Conegut per rodar en exteriors amb actors no professionals i en localitzacions repartides per tot el país, les històries de viatges, siguen per plaer o per causes econòmiques o laborals, són una constant en el seu cine.

Com assenyala Pablo García Canga, “a mitjan anys trenta, Shimizu va començar a abandonar sempre que va poder els rodatges en estudi, preferint emportar-se els seus equips a les muntanyes; en aquella època, eixa decisió de rodar tota una pel·lícula en exteriors era inusual. Shimizu, sense adscriure’s a cap escola, estava inventant un nou realisme”.