Les Arts i Dansa València coproduïxen ‘Las hijas de Bernarda’ creada per Taiat Dansa

• La companyia fa una relectura coreogràfica del clàssic de Federico García Lorca
• Els textos del muntatge estan escrits per Paula Ortiz, directora de les pel·lícules La virgen roja, La novia i Teresa

Dansa València, el festival de dansa i arts del moviment de la Comunitat Valenciana que organitza la Conselleria d’Educació, Cultura i Universitats a través de l’Institut Valencià de Cultura (IVC), i el Palau de les Arts Reina Sofia presenten l’estrena absoluta de Las hijas de Bernarda, la nova creació de Taiat Dansa.

L’obra es podrà vore el divendres 17 d’abril en el Teatre Martín i Soler, amb funcions addicionals els dies 18 i 19 d’abril, en el context de la celebració del festival.

Codirigida per Meritxell Barberá i Inma García, la peça proposa una versió contemporània del drama La casa de Bernarda Alba de Federico García Lorca. Esta lectura coreogràfica se centra en l’enfrontament entre el principi d’autoritat i el desig de llibertat, així com en altres grans temes del text original com l’opressió, la injustícia social, la hipocresia i la violència estructural exercida sobre les dones.

Una coproducció estratègica

La directora adjunta d’Arts Escèniques de l’IVC i directora de Dansa València, María José Mora, ha subratllat la importància d’esta coproducció entre Dansa València i el Palau de les Arts: “Esta col·laboració permet sumar recursos i mirades entre dos grans institucions culturals, i genera un marc de major solidesa i projecció per a les companyies del nostre territori”.

Mora ha destacat també el paper del festival com a plataforma professional. “La programació de Las hijas de Bernarda durant les dates de celebració de Dansa València facilita la seua visibilitat en un context en el qual confluïxen programadors i professionals nacionals i internacionals, afavorint la seua difusió més enllà del nostre àmbit”, ha explicat Mora.

Per la seua banda, el director artístic de Les Arts, Jesús Iglesias Noriega, ha assenyalat que des de 2019, “la dansa forma part de la temporada del Palau de les Arts com un cicle propi que es consolida i creix amb cada edició, i configura una proposta polièdrica que convida a descobrir la dansa des de múltiples perspectives artístiques i estètiques, i manté una aposta ferma pel talent i el teixit creatiu de la Comunitat Valenciana”.

“Es tracta d’una producció impulsada conjuntament per Les Arts i Dansa València, que reforça el nostre compromís amb la creació contemporània i amb els creadors del nostre territori”, ha afegit.

Des que en 1978 el coreògraf Mats Ek estrenara La Maison de Bernarda, no s’havia tornat a abordar este clàssic lorquià amb eixe rigor des de la dansa contemporània. Taiat Dansa reprén ara el text per a traslladar-lo al cos, al moviment i a un dispositiu escènic que convertix el tancament de les cinc filles en el verdader nucli tràgic de l’obra.

La tragèdia del tancament traduïda al llenguatge del cos 

Com compartix Meritxell Barberá, “amb este text, Lorca va iniciar un cicle dramàtic en el qual el seu pensament es torna ja plenament escènic. Hi ha una construcció poètica pensada per al teatre, molt diferent de la de les seues obres anteriors”.

Des d’esta base, Taiat Dansa es pregunta com es traduïx hui eixa tragèdia al llenguatge del cos. “El que ens importa és parlar de com se sent, en els cossos, l’angoixa de cinc dones tancades entre quatre parets”, ha exposat Barberá.

La proposta situa l’audiència en una posició de voyeur. “És com si el públic funcionara com un Gran Germà que observa l’experiment de privar de llibertat cinc dones en un espai tancat, davall l’autoritat absoluta d’una mare”, ha assenyalat Barberá.

Les cinc filles són interpretades per set ballarines-intèrprets: Lara Misó, Julia Cambra, Irene de la Rosa, Mariona Jaume Camps, Eila Vals, Wilma Puentes i Celia Sandoya. En esta versió, Bernarda Alba no apareix físicament en escena.

Per a les creadores, Bernarda encarna un sistema molt més ampli. Tal com ha explicat l’artista, “representa el principi d’autoritat d’una Espanya negra, castradora, que reprimia la llibertat de les dones i els negava qualsevol capacitat de decisió. Es tractava d’una realitat quotidiana en l’època. L’extraordinari va ser que Lorca s’atrevira a explicar-ho”.

L’espai escènic reforça la idea de presó simbòlica. En el centre de l’escenari s’alça un full monumental, escrit amb una tipografia infantil. Entre eixe gran paper cal·ligràfic del fons i un tul Gobelin situat en primer terme, les cinc dones viuen tancades, literalment embotides en el text de Lorca.

Com detalla Barberá, l’escena es presenta com un espai clínic, “que remet a una institució psiquiàtrica de principis del segle XX, a on les dones diagnosticades d’‘histèria’ eren sotmeses a observació constant”.

Mà a mà amb la directora de cinema Paula Ortiz

Mentres els cossos romanen tancats en les paraules de Lorca, el que s’escolta en escena són textos originals i contemporanis de la guionista i directora de cinema Paula Ortiz, amb dramatúrgia de Roberto Fratini. “Volíem una reflexió actual que dialogara amb Lorca des del nostre temps, igual que la nostra proposta escènica partix dels seus principis, però es posiciona en el hui”, ha subratllat Barberá.

L’elecció de Paula Ortiz no va ser casual. La realitzadora de Saragossa ja va dur a terme en 2015 una adaptació cinematogràfica de Bodas de sangre titulada La novia. “És una gran investigadora de la figura de Lorca i una creadora profundament connectada amb el seu univers poètic -assenyala Barberá-. Sabíem que Bernarda era una història important per a ella i admirem profundament el seu cine, en el qual hi ha una mirada molt coreogràfica del cos i del muntatge”.

Música electrònica i una soprano especialitzada en el barroc en directe

La música original, composta per Caldo (David Barberá), torna a ocupar un lloc central en la dramatúrgia de Taiat Dansa. En esta ocasió, la interpretació és en directe i aposta per una combinació d’electrònica, guitarra elèctrica, flamenc insinuat i veu lírica.

Damunt les taules pujaran tres músics, Caldo (guitarra elèctrica, veu i sintetitzadors), el baixista Miguel Villanueva i la soprano Èlia Casanova, especialitzada en música barroca i antiga. “El flamenc està suggerit, no és pur. Ens interessa més eixa insinuació que sorgix de l’encreuament entre l’electrònica, la guitarra elèctrica i una veu que connecta amb els orígens del flamenc”, ha matisat Barberá.

El vestuari, per la seua banda, s’allunya tant del negre del dol com de l’estètica rural dels anys trenta. Les dones visten roba còmoda, actual, en una gamma de grisos que remet al to de la pedra i a l’arquitectura del franquisme.

L’estrena de Las hijas de Bernarda s’inscriu a més en un context simbòlic, en 2027 es commemora el centenari de la reunió del grup de poetes de la Generació del 27, en l’Ateneu de Sevilla, entre ells, Federico García Lorca.