ORQUESTRA SIMFÒNICA DE CASTELLÓ

Les escoles de Viena: del discurs polític al discurs sonor

Va ser Arnold Schöenberg qui va “autoanomenar” la segona escola de Viena junt a Anton Webern i Alban Berg fent al·lusió inevitable a la primera formada per Joseph Haydn, Wolfgang Amadeus Mozart i Ludwig van Beethoven. Amb ànim de continuar la llegenda vienesa, Schöenberg va arribar a pensar que la seua música i concretament el seu sistema dodecafònic-serialista desenvoluparia una nova era a la música clàssica europea. 
Però no va ser així. El seu vaticini va ser un error perquè les diverses corrents estilístiques i resta d’”ismes” van desenvolupar camins molt diferents, i més enllà de la realitat fins aquell moment amb l’aparició dels sons electrònics. Ell mateix va ser conscient d’este curt camí i malgrat la seua desvinculació tonal va tornar als inicis del seu estil predodecafònic (segons ell dictat pel “suprem comandant”). 
Un clar exemple d’esta vessant és la Simfonia de cambra núm. 2, obra en la que Schöenberg tracta de redescobrir-se ja que va tardar 33 anys en tornar a la composició per finalitzar-la. Una obra en què l’estètica sonora és una de les claus creatives. El tractament de l’harmonia i les tensions creen un discurs sonor entre la tonalitat i l’ambigüitat però amb la mirada de la senzillesa i amb una pretensió totalment estètica. 
Beethoven va viure en una altra Viena i no es va autodenominar membre de la primera escola. Potser no tenia ni perspectiva ni temps per pensar en allò. Però sí que sabia que el seu discurs no estava buit. El seu discurs era i és aquell ple de connotacions polítiques, de veritats absolutes, de qüestions transcendentals independentment de la ideologia. 
Beethoven és un polític que parla amb música. És com aquell moment en què Martin Luther King va dir: “tinc un somni”. Un somni d’igualtat. Una veritat absoluta que no hauria de poder posar-se en dubte. Beethoven parla amb la seua música, amb la veritat dels sons, amb les dinàmiques abruptes des de la més absoluta tendresa fins a la voracitat. La Quarta simfonia junt amb l’obertura Coriolà, estrenades ambdues en el mateix concert en març del 1807, són obres del repertori Beethovenià en les que es pot reconèixer eixe Beethoven fill de la il·lustració, de la revolució francesa, aquell que furta el foc als déus per donar-lo als humans en Les Criatures de Prometeu o eleva a protagonista a Leonora que es fa passar per un home (Fidelio) per rescatar al seu marit Florestan, en un clar cas de d’empoderament avançat al seu temps. Per no citar, evidentment, les seues 5a i 9a simfonies en què el pensament d’universalitat de la condició humana mou cada una de les notes del seu discurs polític. 
Una escola i l’altra al remat sí que compartien algunes coincidències...la construcció de l’idioma orquestral i la integritat de les seues creacions, que fins i tot avui, no seguixen deixant-nos indiferents. 

Pablo Marqués Mestre