LOS DÍAS LENTOS

Los días lentos es mou entre la confessió i la ficció per a indagar en la vellesa i la mort. L’obra se centra en la fragilitat humana quan l’edat s’apodera dels nostres cossos, en l’agonia de la vida com a moment de soledat i derrota, però també com a coronació de la nostra existència. En Los días lentos l’autora rep la notícia de la demència del seu propi pare al mateix temps que escriu una obra sobre l’alzhèimer. Els ajustos amb el passat, la ficció i el món oníric oferixen una eixida al desconsol. 
 
NOTA DE L'AUTORA:
I si la nostra vida només fora un assaig? I si en els assajos poguérem reparar el nostre passat? I si la nostra mort fora el moment de la gran funció? De totes eixes preguntes naix esta nova obra: Los días lentos . Una peça que reflexiona sobre el lloc que ocupa la vellesa en una societat que s’encarrega de no veure les persones majors com els seus semblants. Los días lentos naix d’un interés sorgit en la meua joventut, d’una espècie de dissociació que sempre vaig sentir entre allò que podia cridar Jo i el que l’espill podia retornar-me. Així com moltes persones afirmen sentir-se jóvens, jo sempre m’he sentit major. Eixa contradicció va ser la que em portà a fer teatre: la possibilitat de resoldre la discrepància. En aquells dies jo pensava que, si podia ficar-me en altres pells, tal vegada trobaria una eixida. Ara que la vellesa dels meus pares es posa davant de mi com un espill de la meua pròpia, semblarà cosa de necis esperar a fer-se major i emmalaltir per a meditar sobre la misèria de la condició humana. Com diu Goethe, “l’edat s’apodera de nosaltres per sorpresa”. D’estes qüestions tracta Los días lentos , d’això i de l’exili que els éssers humans patim amb el pas dels dies, i de l’infantilisme al qual som sotmesos per la resta de la societat, i també de la duresa que suposa donar o rebre cures en la nostra fi. Però, com tots sabem, la part més interessant d’una obra sempre és el desenllaç. I per això m’acoste a este muntatge pensant que, si la nostra vida és la nostra gran obra, es mereix un final apoteòsic.
Lola Blasco
 
 
PREMI:
Lola Blasco, Premi Nacional de Literatura Dramàtica 2016.