Somni

De com fer un pròleg
(Una taula plena de papers, carpetes, llibres, pastissets… Dos investigadors estan asseguts al voltant de la taula. Han vist l’espectacle i han d’escriure el pròleg. I parlen.)
—Diu Puck al Somni que la llibertat està sobrevalorada. I la poesia i l’humor també. I l’amor. Fent-nos ressò de les paraules de Puck, podríem dir que la fidelitat també està sobrevalorada.
—Jo preferesc el concepte de lleialtat.
—Això és molt suggeridor. La fidelitat es queda en la superficie, en les formes. La lleialtat va al fons.
—Aquest Somni és molt lleial al somni shakespearià.
—Sí, és veritat. Les adaptacions no són bones amigues de la fidelitat, perquè aquesta no deixa marge per a la creativitat. I, en qualsevol cas, què seria una adaptació fidel a l’original? Teatre arqueològic?
—De tota manera, l’original de Shakespeare tampoc era fidel a la seua font. Més aviat era lleial. Però sobretot era lleial al seu temps, al seu lloc.
—Això, una adaptació lleial deixa l’espai fèrtil perquè hi entre el present i el lloc, l’ací i l’ara. El present i el lloc són l’essència del teatre.
—I on veus els vincles del Somni amb el somni shakespearià?
—Més enllà dels detalls de la trama, els veig en l’interés per desenvolupar els mateixos temes: amor i sexe i desig i somni; joventut i vellesa; dia i nit; ciutat i bosc… I, és clar, els personatges, que tenen els mateixos noms.
—Els personatges… Tenen els mateixos noms, però no parlen en anglès.
—No. Parlen un valencià que em sona familiar i alhora estrany.
—Escolta com sona Titània en el Somni: “Balleu que sou joves. Jo sé d’un bancal on creix el timonet, el gesmil. I alguna nadaleta queda sota un pal·li de tendres joncs i flaires de blanca nafa.”
—Sí, familiar i estrany alhora… Igual de familiars i estranys que em resulten els llocs. La mar, la marjal, el bosc, la fàbrica…
—La fàbrica és on comença tot. Una fàbrica plena d’autòmates que fan i no senten.
—Recorden als “rude mechanicals” del somni shakespearià. Allà feien d’actors dolents, ¿veritat? Quin regal tan divertit per a un bon actor, fingir que és dolent!
—Ací inicien i recorren l’obra amb les seues coreografies, que serveixen per construir els escenaris. I demanen abraçades al públic.
—Quan acaba el treball, els cossos es desperten, i a la llum de la lluna hi apareixen els amants, de festa pel bosc, envaïts pel seu influx. Pràcticament tots els personatges esmenten la paraula lluna en diverses ocasions. Es podría dir que també és un personatge, la lluna…
—Els amants juguen a interpretar els seus papers d’amants com si tots quatre estigueren al servei de dir les mateixes paraules d’amor i desamor. Per això semblen intercanviables. ¿Helena o Hèrmia? ¿Lisandre o Demetri?
—És una experimentació sobre la força de la lluna, la força del desig. Sembla dir que les raons per les quals estimem una persona o deixem de fer-ho són menys importants que l’essència dels nostres desigs.
—Al somni shakespearià tampoc són molt distingibles aquests quatre personatges.
—Clar, entre els amants sempre ha d’haver-hi un amant i un amat i un desamat. Els amants, uns i altres, estan atrapats com titelles en les seues pròpies paraules, les velles paraules d’amor.
—Sí, els amants joves responen a forces que no poden dominar; tot i que ells creuen que sí, ajudant-se de pocions. No és el cas de Titània i Oberó.
—Aquests dos són personatges experimentats, projectats amb més perfil i detall. Potser més coneixedors de les forces naturals.
—Titània, més que Oberó en Somni. Sembla un personatge més complex.
—Sí, d’ella sorgeix la força de la feminitat madura, abraçant l’erotisme més salvatge. És memorable l’escena del seu cos nu, on apareix envoltada de parotets, imatge de la dona que envelleix bellament.
—Escolta de nou Titània: “[…] no entec què és això, no m’ha passat mai, però cada vegada estàs més prop. Per què ens toquem tan fort? No és una olor agradable però no puc deixar d’olorar-te. Esta olor em seguirà allà on vaja. Estic suant i tu no et separes, si seguim així acabarem esvarant-nos un en l’altre però no et separes, queda’t ací, i suem.”
—Oberó no arriba a parlar del seu desig, i ací queda en segon plà, sense massa relleu, relaxat. En el somni de Shakespeare Oberó sembla més obsessiu i tens.
—Quan els mecànics reapareixen al bosc, és Burro qui guanya protagonisme.
—És clar. Com Bottom en el somni anglés. Shakespeare sabia de l’Ase d’Or (també anomenat Les Metamorfosis) d’Apuleu, que també conjuga màgia i sexe.
—Les Metamorfosis! Un altre dia quedem i parlem de les d’Ovidi. El primer monòleg del Somni recorda la seua descripció de la creació.
—És Burro qui animalitza el desig de Titània. Curiosa aquesta relació onírica tan potent entre imatges sexuals i metàfores animals. El monstre de dues esquenes que Iago esmenta en Othello, o el cavall d’Antoni que enveja Cleopatra…
—I què dius de Puck? Com Ariel en The Tempest, semblen ajudants de direcció.
—Amb personatges així els dramaturgs poden baixar a escena, posar-hi ordre desde dins.
—De segur que Núria hi està d’acord. El seu Puck, disfressat de punk, és molt útil. Autoritza i desautoritza el poder de les paraules, fa teoria i pràctica del somni amb les seues pocions. Serveix de pont entre la il·lusió de realitat i la il·lusió del somni. Té els atributs del trickster, com ara Bugs Bunny o Pippi Calcesllargues…
—Sí, sí, un trickster punk teixidor de somnis que reparteix les dosis adequades de psicoactius en els moments dramatúrgicament precisos.
—Escolta Puck: “Un somni és tot allò que passa mentre intentes entendre una altra cosa, tot el que veus de reüll, al voltant del centre i és per això que no eres capaç de concretar-ho, d’explicar els detalls, de fixar-ho. No, no és de veres, m’ho he inventat.”
—Abans has esmentat la paraula coreografia. Una paraula ben interessant. Escriure sobre dansa, escriure amb la dansa, dansar allò que està escrit. Aquest Somni està ben dansat.
—La dramaturga tria els materials, els reordena, fa subratllats, composa un pla d’acció, una dramatúrgia, igual que un compositor composa una partitura, o un coreògraf una coreografia.
—És una dramatúrgia oberta perquè aquelles paraules que ha imaginat han d’arribar a l’assaig, les han d’experimentar els actors en les seues veus, els seus cossos, els seus moviments…
—Somni no és una obra de grans desenvolupaments psicològics dels personatges.
—Té més a veure amb els esquemes dramatúrgics, amb la creació d’espais i temps i tempos, amb la força de la naturalesa sobre els personatges.
—I el mateix procés d’assaig modifica l’escriptura, la fa més orgànica, més propera a l’ací i l’ara. Continua la metamorfosi…
—Sí, és cert, però l’ací i l’ara no estan necessàriament subratllats. Vull dir, no situa l’obra en una topografía i una toponímia massa concretes i explícites.
—O potser sí, les de l’escenari.
—Una altra paraula rica és “polifonia”: el conjunt de veus que s’entrellacen i es complementen, i sempre es distingeixen. Per què els Somnis es presten tan fàcilment al tractament musical? En aquest escoltem el cor dels mecànics, els duets dels amants, i les àries de Titània, Oberó, Puck, Burro…
—Potser perquè la música es teixeix amb els mateixos materials dels somnis. Recordes Purcell, Mendelssohn, Britten…?
—M’ha agradat això de la lleialtat que has dit abans. No serà que la manera més directa de portar Shakespeare al present és a través d’una adaptació, o d’una traducció?
—Sempre hem traduït conscients que fem transfusions, insuflant-hi vida nova, donant nou alè a les paraules. Els clàssics agraeixen el tractament. És així com perviuen.
—I així deixen espai a les noves preocupacions: les amenaces al medi ambient, la deshumanització de les condicions de treball…
—I a les de sempre: amor i sexe i desig i somni, joventut i vellesa, dia i nit, ciutat i bosc…
—Portar el somni de Shakespeare a l’ací i l’ara és un joc de distàncies i proximitats.
—I també d’experimentació. No hi ha una fórmula única, infalible.
—No, perquè el text de Shakespeare ja és transformació de textos anteriors. Porta dins d’ell la força de la transmutació.
—Sense transmutacions posteriors, el text de Shakespeare no està complet.
—Mai no estarà complet. En cada ací i ara trobarà el seu lloc i el seu temps.
—Eixe final és bo. El Somni de Núria i la seua companyia com a espai de cerca, de transgressió, on temps passat i temps present conflueixen… I temps futur, quan l’obra torne a representar-se i torne a cobrar vida.

Estivella, 2020
VICENT MONTALT I RESURRECIÓ
Universitat Jaume I

MIGUEL TERUEL POZAS
Universitat de València