Cinema Jove presenta les seues Seccions Oficials

Cinema Jove, el festival internacional del cinema organitzat per l’Institut Valencià de Cultura, es consolida enguany com a cercatalents de valors joves del cinema. Enguany es dona la coincidència que sis dels deu films de la Secció Oficial de Llargmetratges a competició són òperes primes. Els títols procedents de Geòrgia, Noruega, els Països Baixos, Israel, la Xina i Corea del Sud suposen el debut dels directors en el llargmetratge. La programació es completa amb segones incursions de realitzadors procedents de l’Argentina, el Brasil, els EUA i Alemanya.
 
La condició de novells dels directors no els resta, no obstant això, qualitat. De fet, les pel·lícules que competeixen enguany per la Lluna de València estan avalades per reconeixements en els festivals South By Southwest d’Austin, la Berlinale, Toronto, Tòquio i Busan.
 
El festival internacional de cinema de València posa habitualment el focus en els llargmetratges a concurs en les etapes de canvi que viuen xiquets i adolescents. En coherència amb el nom del certamen i amb la trajectòria, la desena de pel·lícules seleccionades en la 34a edició exploren en una àmplia diversitat les situacions d’inquietud que afronta la joventut tant en la part vital com en la social, i la resolució o no d’aquests tràngols.
 
Adéu als pares
 
Quatre pel·lícules coincideixen a retratar el dol adolescent davant la pèrdua recent d’un progenitor. Així, en ‘Los miembros de la familia’, de l’argentí Mateo Bendesky, dos germans obsessionats respectivament amb el cos i el misticisme es queden atrapats en una ciutat del litoral quasi deserta per a tractar de complir els últims desitjos de la mare morta.
 
Les localitats d’estiueig fora de temporada són un escenari habitual del gust dels joves cineastes argentins i uruguaians. Bendesky justifica aquesta coincidència en el “fort component de malenconia, una cosa que abunda en aquests escenaris costaners”.
 
L’argentí va poder desenvolupar el guió de ‘Los miembros de la familia’ gràcies a una beca MacDowell que va guanyar en 2016 en el Festival de Toronto. No és la primera vegada que el director se centra en les relacions filials. Els seus dos curtmetratges previs, ‘El ser magnético’ i el relat iniciàtic ‘Nosotros solos’, també estan protagonitzats per germans.
 
En l’estatunidenca ‘Thunder Road’, de Jim Cummings, un oficial de policia s’enfronta a una crisi personal després d’un divorci i la mort de la mare. La proposta ha sigut destacada per l’edició anglesa de la revista mensual ‘Esquire’ com “la pel·lícula indie més divertida, trista i barata de l’any”. El director assumeix el protagonisme, signa el guió i ha compost el tema principal de la banda sonora.
 
La comèdia agredolça pren com a punt de partida un curt homònim de dotze minuts rodat en una sola presa. En els títols de crèdit, el director dona les gràcies als prínceps Guillem i Enric d’Anglaterra, les imatges afligides dels quals, en el funeral de Lady Di, li van servir d’inspiració.
 
La noruega ‘Harajuku’ d’Eirik Svensson arranca amb el suïcidi de la mare de la protagonista, una adolescent aficionada a l’anime i el manga, amb els cabells tenyits de blau, que només somia a deixar arrere la fosca i freda Oslo per la ciutat dels seus somnis, Tòquio. La jove otaku s’evadeix del seu dolor projectant evocacions i fantasies en forma d’anime, seqüències somiadores que la pel·lícula plasma amb seqüències d’animació. La pel·lícula està ambientada en vespres de Nadal i reflexiona sobre la figura del pare absent.
 
Els protagonistes de la israeliana ‘The Dive’, de Yona Rozenkier, també acusen l’absència del patriarca de la família, però, en aquest cas, perquè mor. El director protagonitza al costat dels germans aquest drama familiar amb tints d’humor negre on se subratlla com d’absurda és la contesa militar. Les bombes serveixen de teló sonor de fons en el retrobament de tres germans en el quibuts on van créixer per a complir els últims desitjos del patriarca. Aquesta pel·lícula semibiogràfica està ambientada en 2006, durant la segona guerra del Líban, i mostra de quina manera marca l’individu i, per extensió, el seu clan, créixer en un país en conflicte continu.
 
Llicenciat en la Steve Tisch School de la Universitat de Tel Aviv, Rozenkier ha dirigit els curtmetratges ‘Bugs on a Helmet’ (2011) i ‘Raza nd Radja’ (2012), part d’un projecte israelià-palestí.
 
Lula al Brasil, la màfia a Itàlia
 
Altres dos films també prenen com a rerefons episodis històrics reals. En ‘The Last to See Them’, la pel·lícula alemanya de Sara Summa, l’espectador assisteix a l’últim dia de vida d’una família en el sud d’Itàlia. El destí dels protagonistes es basa en una història real esdevinguda en 2012. En la vespra d’unes noces, els Durati van ser assassinats per motius desconeguts, però es va assumir una connexió amb la màfia.
 
“La pel·lícula connecta amb el clàssic de Truman Capote ‘A sang freda’, perquè humanitza les víctimes, sempre anònimes, d’un crim de la crònica de successos, però en aquest cas s’exclou els victimaris”, anticipa el director de Cinema Jove, Carlos Madrid.
 
La brasilera ‘Domingo’, de Clara Linhart i Fellipe Barbosa, se situa temporalment l’1 de gener de 2003, en plena celebració de la investidura del president Lula. Els canvis promesos pel nou cap de l’Estat provoquen entusiasme i preocupació a parts iguals entre els membres de dues famílies de Rio Grande do Sul reunides en una casa antiga. Adolescents i adults viuen un remolí emocional on es produeixen confusions amoroses i sexuals durant els preparatius d’una festa de la ‘quinceañera’.
 
“Aquesta pel·lícula coral pot fer recordar tant ‘La ciénaga’, de Lucrecia Martel, per la calor sufocant i l’atmosfera asfixiant de tancament que genera crispació entre els protagonistes, com ‘La regle du jeu’, de Jean Renoir, per la interrelació de les classes socials en les mateixes quatre parets”, opina Carlos Madrid.
 
Amor mal entés
 
Les relacions familiars també es tiben en l’holandesa ‘Light as Feathers’, de Rosanne Pel, ambientada en un xicotet poble polonés. L’òpera primera indaga en els orígens de la violència sexual a través de la història d’un xic de quinze anys que manté una relació de codependència amb sa mare, manipuladora i dominant, en què sobrevola el complex d’Èdip. El jove trasllada la confusió emocional al vincle afectiu que manté amb la seua veïna de tretze anys, de la qual abusa tant físicament com emocionalment. La directora s’ha inspirat en el treball de la filòsofa Hannah Arendt per a explorar el binomi de culpabilitat i càstig. Pel ha optat per centrar-se en el punt de vista del perpetrador de l’abús, fet que provoca una reflexió més profunda en l’espectador.
 
I de l’excés al defecte d’atenció, la protagonista de ‘House of Hummingbird’, de la coreana Bora Kim, és una xica solitària de catorze anys privada de l’atenció de la seua família disfuncional. Darrere d’aquest afecte que anhela, intenta establir relacions romàntiques tant amb xics com amb xiques del veïnat. La trama d’aquest ‘coming of age’ es desenvolupa al Seül de 1994 i està basada en la pròpia adolescència de la directora i guionista. Kim és una artista interdisciplinària i sociòloga i basa el seu procés creatiu en la investigació cultural al voltant de l’espectacle i la representació de la feminitat asiàtica.
 
El seu debut en el llargmetratge es va endur el premi a la millor pel·lícula en la secció Generation 14plus de l’edició passada de la Berlinale i els premis NETPAC a la millor pel·lícula asiàtica i del públic en l’últim festival de Busan.
 
Xiquets i adults
 
El drama antropològic ‘A First Farewell’, de la directora xinesa Lina Wang, també té trets biogràfics. Com els seus protagonistes infantils, la realitzadora va nàixer a Xinjiang, al nord-oest de la Xina on, envoltat de camps de cotó i el desert, es troba el poble uigur. Aquest drama iniciàtic reflecteix els reptes que assumeix aquesta minoria musulmana en un entorn on la supervivència econòmica resulta complexa si no es parla mandarí.
 
Fotografiat amb una bellesa inigualable, el llargmetratge es va fer amb l’Os de Cristall de la Generació KPlus de la Berlinale i amb el Premi al Futur d’Àsia en el Festival de Tòquio.
 
Finalment, i com única excepció a una secció oficial protagonitzada per xiquets i adolescents, la georgiana ‘Parade’, de Nino Zhvania, se centra en la reunió entre tres vells amics a Tbilissi. La pel·lícula està plantejada a manera de ‘road movie’, on els protagonistes no solament es desplacen amb cotxe, sinó també amb autobús, a la carrera o passejant. El trio ha passat els cinquanta i la seua vida ha estat marcada pel passat soviètic del país hui independent.
 
La pel·lícula s’inspira tant en ‘Husbands’ (John Cassavetes, 1970), com en els records de la realitzadora sobre les converses entre son pare i els seus amics, part de la generació perduda de Geòrgia.
 
Secció Oficial de Curtmetratges
 
La Secció Oficial de Curtmetratges consta de 49 treballs a competició distribuïts en 10 programes que podran veure's en el Teatre Rialto. La selecció consta de guanyadors en els festivals de Sundance, Locarno i Màlaga, un curt seleccionat en l'última edició de Cannes i un director reconegut amb el Premi Max de les Arts Escèniques.
 
“Hi ha hagut un augment del gènere documental amb 15 títols i també de les pel·lícules d'animació, que sumen un total de huit curts”, detalla Álvaro Yebra, membre del comité de selecció de curtmetratges de Cinema Jove.
 
Segons la procedència, la secció compta amb 14 treballs espanyols, dels quals sis són valencians, i amb altres pel·lícules arribades de països com els Estats Units, el Canadà, la Xina, l'Argentina, França, Polònia, Grècia i Portugal. En total, concorren 23 nacionalitats que manifesten la gran varietat de procedències entre els curtmetratges participants.
 
El curtmetratge inaugural és ‘16 de diciembre’, Premio Proyecto Corto Movistar + de l'any passat. La pel·lícula és obra d'Álvaro Gago, que l'any passat va guanyar en Sundance amb el seu curt ‘Matria’, projectat en Cinema Jove 2018.
 
Destaquen títols com a ‘L'heure de l'ours’ (Agnès Patron, 2019), curt francés d'animació que ha estat en competició a Cannes aquest mateix any; ‘Lo siento, mi amor’ (2018), del també actor Eduardo Casanova, que torna al curtmetratge després de l'èxit que va obtindre la seua òpera prima ‘Pieles’, seleccionat en la Berlinale 2018. Entre els directors que caminen del llarg al curt també està Carla Simón, qui després de la seua premiada pel·lícula ‘Estiu 1993’, (millor Òpera Prima en la Berlinale, Biznaga de Oro a la millor pel·lícula en el Festival de Màlaga, guanyadora de diversos premis Goya i seleccionada per als Oscar) presenta el seu curt ‘Després també’ (2019).
 
Els curtmetratges valencians que competeixen en aquesta secció són: ‘Snorkel’ (Borja Soler, 2019), el projecte del qual va ser presentat a Curt Creixent la passada edició i s'ha vist materialitzat enguany en la Secció Oficial; ‘Cuzco’ (2019), de Víctor Sánchez, guanyador del premi Max a l'autoria revelació per ‘Nosotros no nos mataremos con pistolas, i la seua penúltima obra, que ha donat lloc al curt homònim que és estrena absoluta en Cinema Jove; ‘Cocodrilo’ (Jorge Yúdice, 2018), acabat d'estrenar en la Berlinale; ‘Muero por volver’ (2019) de Javier Marco Rico, participant en edicions anteriors de Cinema Jove amb curts com ‘El vestido’; el treball d'animació ‘Miss Mbulu’ (Ben Fernández, 2019). i ‘Los que desean’ (2018) d'Elena López Riera, premiat en el Festival de Locarno. La directora, una de les valencianes més internacionals, ha sigut recentment premiada en el Festival de Cannes pel seu projecte de llargmetratge ‘El agua’.