25 d'abril de 2018 · Palau de la Música de València
ENSEMS 2018
Sonido extremo
Horaris: Dimecres: 20:00 h
Sonido extremo
Jesús Gómez | flauta
Alfonso Pineda | clarinet
Javier González | saxos
Rebeca Maseda | violí
Abel Nafe | viola
Iván Siso | cello
Beatriz González | piano
Sarai Aguilera | percussió
Jeanne Maisonhaute | TanaCello
Jordi Francés | director
▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆
Il canto sospeso
José Río Pareja (1973) | Estrellas variables (2015) [9']
Juan Arroyo (1981) | Saturnian Songs (2016/2018), per a TanaCello i ensemble [21']
José Río Pareja (1973) | Luminosa Azul (2016) [7']
Raquel García-Tomás (1984) | Tiempo suspendido – Estudio sonomecánico no1*, per a ensemble i vídeo sincronitzats [10']
Georg Friedrich Haas (1953) | Tria ex uno (2001) [14']
*Encàrrec de l’IVC
▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆
Il canto sospeso
Prenem prestat el nom de la cèlebre cantata de Luigi Nono per presentar mons sonors molt distants units sota el concepte de cant. El cant com a matèria primera per al discurs sonor; però també com aresta, cantonada, vora que delimita els confins dels seus llenguatges.
Les dues parts del concert s'inicien amb obres de José Río-Pareja que formen part d'un cicle de peces inspirades en les variacions de lluminositat de les anomenades estrelles variables, on clarinet i saxo generen el cant vertebrador del discurs. El mateix compositor ens diu:
"Moltes estrelles experimenten canvis significatius de lluminositat i brillantor en el transcurs del temps, per la qual cosa són conegudes com estrelles variables. L'analogia entre aquestes variacions de lluminositat amb sons que presenten alteracions a nivell quasi microscòpic en la seva amplitud, freqüència o espectre formen la base creativa d'aquesta obra. el material principal per a aquesta analogia és, d'una banda els multifònics del clarinet i saxòfon, i d'altra una sèrie de ressonàncies harmònic-espectrals del piano. a partir d'aquí, l'ensemble és re sintetitzat en un hiper -instrument que amplifica aquests sons de naturalesa variable. " (Río-Pareja, 2015)
En Saturnian Songs la poesia i el cant jondo entren en un potent entorn de ritmes tribals, sensacions acústiques i intensitat expressiva, i s'evidencia l'enfocament estètic d'Arroyo centrat en la fusió de les cultures musicals europea i llatinoamericana. El compositor ens diu:
"Composta de dos poemes concertants i un interludi, aquesta obra transgredeix les normes del concert solista clàssic. La figura heroica del solista que porta la massa orquestral a la glòria ha estat reemplaçada per una figura híbrida, composta per l'acció de factors externs a ella mateixa. El solista, a través del TanaCello irradia un complex sonor total que ens dóna la sensació d'escoltar un solista posseït. Inspirada en poemes de Jorge Eduardo Eielson i Federico García Lorca, així com també en extractes sonors de la Nena de les pintes, aquesta obra sorgeix de la necessitat d'exploració de noves dimensions expressives, de vegades incompreses, de vegades marginades, nascudes sota el signe de Saturn. " (Arroyo, 2017)
Els estudis sonomecánicos són una sèrie d'obres en què un o més instruments acústics doten de so a un vídeo mut amb un alt nivell de sincronia i correspondència entre el contingut visual i sonor. El material del vídeo és fruit d'un meticulós collage fet a partir de múltiples fonts d'arxiu. S'hi construeix un nou discurs que contempla d'una banda el ritme i la gestualitat i, per l'altra, les interrelacions que es donen entre so i imatge en moviment. Raquel ens diu
"... he volgut explorar la ductilitat del temps, contrayéndolo i, sobretot, dilatant-lo. El nou discurs narratiu que esdevé d'aquest procés persegueix una gestualitat contrastada i elàstica en la qual el ensemble esdevé un mecanisme de precisió que es fon amb la imatge de manera indivisible.
A "Tria ex u" Haas construeix un discurs hipnòtic. Una composició en què el segon Agnus Dei de la cèlebre Missa L'homme vaig armar de Josquin Desprez es parafraseja, es despulla, es desglossa i es desintegra portant-nos a les profunditats del món personal de Haas. Un món de fragilitat, penombra, inflexions microtonales i permanències incòmodes; però també amb moments de sorprenent vehemència.