NARUSE ESSENCIAL

“Naruse no és el “quart gran” entre els japonesos sinó, senzillament, un dels vint o vint-i-cinc més grans autors cinematogràfics que han existit en el món. Set de les onze pel·lícules seues que he vist mereixen el gastat qualificatiu d’“obres mestres”. I almenys dos d'elles, La voz de la montaña i Nubes flotantes, i potser una tercera, Cuando una mujer suber la escalera, em semblen tan bones com les millors de Mizoguchi, Ozu, Ford, McCarey, Chaplin, Rossellini, Dreyer, Renoir o Hitchcock, és a dir, comparables a les més grans de la història del cinema. [...]

A primera vista –sobretot si la pel·lícula és El almuerzo– es pot pensar que Naruse té molt a veure amb Yasujiro Ozu. A mesura que avança, però, aqueixa mateixa obra, es comprén que no hi ha tal. Les restants demostren que Naruse no s'assembla ni a Ozu, ni a Mizoguchi, no diguem ja a Kurosawa o a Oshima. Posats a buscar algun parentiu, citaria més aviat al Rossellini de Stromboli o Europa’51, al Dreyer de Gertrud, fins i tot al Godard de Vivre sa vie. L'esment d'aquestes pel·lícules suggereix ja que la gran protagonista de Naruse –com de tants altres cineastes japonesos– és la dona […]. El punt de vista de la narració és sempre el femení, i bona part dels seus arguments eren obres escrites per dones (sobretot una, Fumiko Hayashi), però ni el seu cinema és monotemàtic ni la seua meta era aconseguir un sistema narratiu formal o tancat, com el d’Ozu o Bresson; la seua actitud recorda més aviat l'eclecticisme renovador i la curiositat constant que van impulsar les obres de Dreyer, Renoir o Rossellini.

Hi ha, per descomptat, alguns trets que es repeteixen en les onze pel·lícules de Naruse que he vist: una certa afició a la veu interior de l'heroïna; la inserció de primers plans de sabates, que resulten cridaners dins d'una planificació que sol concentrar-se en el pla americà i que sembla no voler intervindre en l'acció ni distraure als espectadors; la freqüència de breus travellings laterals; la idea de filmar una conversa amb la parella d'esquena a la càmera; una clara afició a les el·lipsis narratives, a vegades brutals, quasi sempre insensibles durant uns segons, i a no dramatitzar els successos més melodramàtics o tràgics, que simplement succeeixen o es conten de passada. […] Es podria parlar de “desdramatització” i “distanciament”. Però seria més exacte parlar de “no dramatització”, de negativa a posar en marxa els mecanismes d’“identificació” entre un sector del públic i les protagonistes. L'art de Naruse és pudorós, reservat, contingut i discret, però no té res d'intel·lectual o cerebral; la fredor li és totalment aliena. […] Com Rossellini, aspirava a limitar-se a mostrar, a deixar que les coses parlaren per si soles, al fet que l'espectador entenguera als personatges sense necessitat d’explicar-li les raons de la seua conducta, al fet que tot resultara evident. No tenia l'ambició de sorprendre, ni la de terroritzar, ni volia fer plorar. Es conformava que arribara a importar-nos el destí dels seus protagonistes, la seua resistència enfront de l'adversitat, la seua voluntat de no cedir al descoratjament: com pensa l'admirable Hideko Takamike al final de Cuando una mujer sube la escalera, “els arbres floreixen, per molt fort que bufe el vent”.

MIGUEL MARÍAS, Mikio Naruse, Festival de San Sebastián / Filmoteca Española, 1998.