CHARLES CHAPLIN: La vigència d'un geni

El recorregut dels continents i de les classes socials, les arrels en l'escena teatral i el compromís polític, el préstec del melodrama i de la pantomima són les facetes que van permetre a aquest genial actor, guionista, director, productor i compositor deixar constància del que va poder significar viure en el segle XX.

Nascut el 16 d'abril de 1889 en un barri pobre de Londres, Charles Spencer Chaplin Jr., com el seu germanastre Sidney, ha de buscar-se la vida des de molt prompte: els seus pares, artistes de music-hall, van caure en l'alcoholisme i la bogeria. Contractat amb Sidney en la troupe de Fred Karno, se’n va de gira pels Estats Units de 1910 a 1912. A la fi de 1912 Mack Sennett, que acaba de fundar la Keystone, es fixa en ell. En 1914, s'instal·la als Estats Units i apareix en 35 pel·lícules, entre elles Carreras de autos para niños, centrada en el personatge que va crear del Rodamon.

La “Chaplinmania” naix quasi al mateix temps que Charlot, recognoscible pel seu bastó de jonc, el seu bigot, el seu barret fort, la seua silueta i les seues sabates. En tres anys, Chaplin multiplica per deu el seu salari. Guanyant cada vegada més llibertat creativa, obri el seu propi estudi en 1918, amb el qual signa algunes grans pel·lícules, com ¡Armas al hombro! i Al sol, distribuïdes per la First National. Finalitza el seu contracte amb aqueixa distribuïdora en 1921 amb un commovedor llargmetratge, El chico. En deu anys, el personatge de Charlot havia guanyat humanitat i la seua popularitat va inspirar al món artístic, des de pintors (Fernand Léger) fins a escriptors (Aragon, Colette, Cocteau). En 1923, Una mujer de París sorprén per partida doble: no sols ell no actua (només com a figurant) sinó que es tracta d'un melodrama. A partir de La quimera del oro, una sèrie de divorcis i una demanda de paternitat pertorben la seua apreciació de les seues pel·lícules, com El circo, que és, no obstant això, excel·lent. El pas al sonor a la fi dels anys vint li fa témer el pitjor per a l'aura universal del Rodamon. Eludeix la imposició en una de les seues obres mestres, Luces de la ciudad, sonora però sense diàlegs, amb una banda sonora que ell mateix compon. Després d'una volta al món durant la qual rebutja una invitació de Mussolini, Chaplin dirigeix Tiempos modernos, una altra pel·lícula sonora molt poc loquaç inspirada pel que ha vist de la Depressió a Europa.

És l'edat, el pudor (és un dels artistes més rics del món), el pas forçat al sonor o la urgència històrica? Chaplin entén que ha d'abandonar el Rodamon. En 1938, és encara més conegut en el món que Hitler. No obstant això, l'Amèrica aïllacionista no veu amb bons ulls el seu projecte d’El gran dictador, que ataca frontalment el nazisme. A les acusacions d'immoralitat des dels anys 20 (que no aplaca el seu matrimoni en 1943 amb Oona, del qual naixeran huit fills) i als rumors de pertinença a la religió jueva (falsos, però que no desmenteix per a no fer el joc als antisemites) s'afig la sospita de bolxevisme: Chaplin és un dels primers objectius de la Comissió d'Activitats Antiamericanes des de 1939. És el principi d'una guerra americana contra ell que culminarà en 1952, quan el seu país d'adopció deroga el seu visat de retorn. Banyada per aqueixa amargor, Monsieur Verdoux desconcerta per la seua foscor, que mescla humanitat i cinisme. Encara que s'inspira en la vida d'un assassí en sèrie francés dels anys vint, la pel·lícula està concebuda en el context de l'atrocitat cada vegada més evident dels crims de masses. Més a prop del malson que de l’autobiografia, Candilejas posa en escena un vell pallasso vingut a menys. Un rey en Nueva York converteix el ressentiment de Chaplin en sàtira mordaç de l'Amèrica de postguerra, abans d'una obra menys apreciada, La condesa de Hong Kong, la seua única pel·lícula en color.

Instal·lat a Suïssa i tardanament oscaritzat, Chaplin mor en 1977. Considerat universalment un geni de la pantalla gran i redescobert regularment per generacions de joves espectadors, no sempre ha sigut reconegut com a director: part de la crítica redueix la seua aportació a la pantomima filmada, lamentant el sentimentalisme dels seus llargmetratges i subestimant la seua magistral posada en escena, la seua intel·ligència de l'enquadrament i de la duració del pla.

CHARLOTTE GARSON