LA INFÀNCIA EN EL CINEMA

Amb motiu de la publicació del llibre col·lectiu Lo que nunca volverá: La infancia en el cine, que serà presentat a La Filmoteca el dimecres 8 de febrer, programem un cicle compost per huit pel·lícules ressenyades en la publicació. Són sens dubte alguns dels títols que, des de diferents èpoques i estils, fins i tot des del cinema d'animació, millor han sabut aproximar-se a l'univers infantil. Com afirma Santiago Alonso en la introducció del llibre, “els espectadors podem ser homes o dones; rics o pobres; europeus, africans, asiàtics, americans o oceànics; afortunats o no en l'amor o en les circumstàncies de la vida; valents o temorosos; optimistes o pessimistes; alegres o depressius… però tots hem sigut xiquets, cosa que sembla, sens dubte, un motiu suficient perquè a qualsevol espectador se li active, en major o menor mesura, el sentiment d'identificació amb el protagonista infantil, quelcom que no li succeirà necessàriament amb la resta de personatges”. Aqueixa identificació amb la mirada infantil se subratlla en algun cas, a més, a través de la posada en escena, com en d’E.T., en la qual Spielberg decideix filmar amb la càmera a l'altura dels xiquets. Situant-nos al seu costat, mirant amb els seus ulls, ens sorprendrà que les bicicletes puguen volar?

La fi d'aquesta innocència infantil és el tema de La noche del cazador, una rara avis en la història del cinema americà que narra en to de faula el xoc entre el pensament màgic infantil i la cruesa del món adult. Los olvidados i Viento en las velas adopten punts de vista més ambigus sobre la infància, qüestionant aqueixa innocència que se li presumeix. La pel·lícula de Mackendrick mostra l’energia anàrquica de les xiquetes i xiquets que, com Emily o la irreverent Zazie, són capaces de posar l'univers adult potes enlaire.

Però si hi ha un xiquet icònic en el cinema, aqueix és sens dubte Antoine Doinel, alter ego de Truffaut que es va obstinar a córrer fins a la mar fugint d'una dura realitat marcada per la incomprensió adulta. El rostre de l'adolescent Jean-Pierre Léaud és història del sèptim art. La seua mirada penetrant travessa la pantalla, com la de la xiqueta Ana Torrent d’El espíritu de la colmena. I com la de Laia Artigas en Estiu 1993, potser la millor interpretació infantil del cinema espanyol des de l'Ana de Torrent. Actrius i actors infantils que mai interpreten del tot, que conserven una frescor i una veritat que “mai tornarà” però que les pel·lícules, per sort, aconsegueixen embalsamar perquè, des de la butaca del cinema, podem ser xiquetes i xiquets de nou. Encara que siga per dues hores.