CINEMA AFRICÀ ACTUAL

El flamant i inqüestionable Os d'Or de l'última Berlinale obtingut per Dahomei, nova pel·lícula de la francosenegalesa Mati Diop, ens alerta una vegada més sobre la necessitat d'observar la història (i també la història del cinema) des d’Àfrica i amb esta. En els últims anys, les cinematografies del continent han desplegat una insòlita heterodòxia de tons i formes, oferint algunes de les propostes més sorprenents i profundes a escala global. Si bé veterans com Abderrahmane Sissako van continuar fent aflorar temes urgents com la resistència contra el gihadisme en la seua obra mestra Timbuktu, destaca la irrupció d'una fornada que ha sabut rellegir les empremtes que el colonialisme ha deixat en la contemporaneïtat des de prismes sòlids i originals, com la lúdica reconstrucció de la guerra d'Algèria duta a terme per Narimane Mari en Alubias rojas, el viatge temporal i sensorial que entrega el ruandés Kivu Ruhorahoza en Things of the Aimless Wanderer, o la reflexió sobre la perenne esclavitud dels refugiats en El hombre que vendió su piel, de la tunisiana Kaouther Ben Hania, que va ser nominada a l'Oscar.

Les filiacions emocionals són la base d'obres tan vibrants com Rafiki, en la qual la kenyana Wanuri Kahiu mostra l'intricat naixement d'una relació homosexual, o l'exploració dels vincles maternofilials en This Is Not a Burial, It's a Resurrection del que potser és el talent més enlluernador dels últims anys: Lemohang Jeremiah Mosese.

La reformulació de gèneres populars ha sigut una altra màxima, com demostren la genial comèdia de realisme màgic Plumas de l'egipci Omar El Zohairy, el robust drama carcerari ivorià La noche de los reyes, l'hipnòtic thriller sobre els anys de plom d'Algèria, Abou Leila, i per descomptat la fusió de realisme social i cinema de zombis composta per Mati Diop en Atlantique.

Esta generació d'autors està aconseguint radiografiar les complexes circumstàncies de les seues societats, detectant les ferides del passat en el present, aplicant sempre un humanisme indestructible i una audàcia formal sense precedents. Potser hem de canviar l'eix d'una vegada per sempre, mirar a Àfrica per a trobar l'evolució més estimulant de l'audiovisual que es realitza en els nostres dies.

Javier H. Estrada, comissari del cicle