TRANSCENDIR ELS GÈNERES, ALLIBERAR LES IMATGES. EL CINE MUTANT D'ALBERTINA CARRI

Albertina Carri, figura essencial del cine argentí contemporani que va rebre en 2009 el premi Lluna de València de Cinema Jove, torna a La Filmoteca per a protagonitzar dos sessions d'una completa retrospectiva de la seua obra. El diumenge 6 presentarà un llibre que analitza la seua pel·lícula La rabia (Ed. Contrabando) amb la seua autora, Michèle Soriano. El dilluns 7 compartirà amb nosaltres la preestrena del seu últim llargmetratge, ¡Caigan las rosas blancas!, i el col·loqui posterior.

L'eclèctica filmografia de Carri revela una cineasta en constant recerca. No hi ha en les seues pel·lícules una marca, un estil comú; ella mateixa es definix com una autora “mutant”, que s'interessa per temes diferents en cada pel·lícula i ho fa, a més, a través d'un fèrtil mestissatge de formats, tècniques i gèneres (ficció, assaig, animació, found footage...). Potser és això el que millor definix la mirada lliure d’Albertina Carri: l'exploració al voltant de les imatges i de la seua capacitat de revelar el que roman ocult. Hi ha en el seu cine un impuls polític, un desig d'intervindre en la realitat social representant l'irrepresentable, ja siguen els desapareguts de la dictadura argentina, la violència naturalitzada en les zones rurals o els cossos i relacions sexoafectives no normatius.

Los rubios és una gran pel·lícula sobre la memòria (personal i històrica), convertida en objecte de culte i d'estudi dins i fora del seu país. Es tracta d'un heterodox assaig en primera persona que documenta una ferida i una recerca: la dels fets que van envoltar la desaparició dels pares de la cineasta, assassinats pels militars de la dictadura argentina quan ella tenia tres anys. El tema de la memòria també està present en el curt De vuelta, filmat un any després, i en les pel·lícules Restos i Cuatreros. Les dos últimes presenten una investigació sobre pel·lícules perdudes en la qual arqueologia fílmica i arqueologia política se superposen.

Encara que els seus dos llargmetratges següents, Géminis i La rabia, se situen en entorns molt diferents, els dos disseccionen famílies o xicotetes comunitats travessades per secrets i corrents de violències subterrànies. En la primera, la violència, subtil però opressiva, és la de l'ordre de la família burgesa urbana. En La rabia es tracta d'una violència instintiva, animal, tel·lúrica.

Els dos últims llargs de Carri són utopies filmades des dels màrgens. Las hijas del fuego, premiada en el BAFICI, és la seua aproximació a un porno feminista, poliamorós i queer. Un viatge que acaba convertint-se en una exploració de la diversitat dels cossos i de les fantasies lèsbiques. Estrenada en el festival de Rotterdam, ¡Caigan las rosas blancas! és una seqüela de Las hijas del fuego que també partix de la road movie per a mutar en una altra pel·lícula. En esta ocasió, la cineasta recorre al fantàstic per a afirmar que altres imatges i altres relats són possibles. En una realitat cada dia més distòpica, en la qual sembla que s'ha renunciat al simple fet d'imaginar formes alternatives d'organitzar-nos i relacionar-nos, el gest artístic d'Albertina Carri és rabiosament valent i radicalment inspirador.