AKI KAURISMÄKI: MINIMALISME I EMOCIÓ (III)

«L'obra de Kaurismäki recorre un camí que evoluciona des de la foscor més atroç (on se'ls nega tota possible eixida de futur als seus personatges) fins a la intuïció esperançada d'un horitzó vital que, a poc a poc, va deixant arrere els núvols passatgers i sembla aclarir-se per a les seues vulnerables criatures. Contes de silenci i melancolia, les seues pel·lícules s'obrin pas entre el dolor i l'angoixa fins a convertir-se, quasi inesperadament, en faules carregades d'amor i solidaritat cap als seus protagonistes. 

Les seues pel·lícules parlen de la soledat dels marginats i de la derrota dels vençuts, però també del refugi que oferix l'amor i de l'esperança implícita en eixe imaginari que continua apostant, contra tota evidència, per un món millor. D'ací la recurrència de la condició proletària en molts dels seus personatges, però també la utilització del melodrama, de l'humor i de la música –com a ferramentes estilitzadores– per a organitzar l'univers diegètic en el qual han d'apanyar-se-les per a sobreviure.

Cada gest minúscul, cada moviment subtil, cada mirada furtiva adquirixen de sobte per a l'espectador un relleu inadvertit. “Menys és més” es convertix, dins de l’“univers Kaurismäki”, en la llei que regix, implacable, tota la mecànica lingüística, dramàtica i narrativa que el sosté.»

CARLOS F. HEREDERO, Emociones de contrabando. El cine de Aki Kaurismäki, Festival de Cine de Gijón, Filmoteca Valenciana, CGAI, 1999.