Edifici Rialto
Plaça de l'Ajuntament, 17
Programació regular de la Filmoteca, de dimarts a diumenge.
- Entrada general: 2,5€
- Abonament 10 sessions: 20€
- Tarifa reduïda: Joves fins a 30 anys, Carnet d'estudiant, Carnet Jove, persones jubilades, aturades i grups de més de 10 persones: 1,5€
- Menuda Filmo: Entrada gratuïta per a menors de 14 anys. Cada persona podrà traure un màxim de sis entrades.
HORARI TAQUILLA: Venda d’entrades 30 minuts abans de cada projecció per a qualsevol de les sessions del dia.
Venda anticipada en taquilla.ivc.gva.es
del 10 de desembre de 2026 fins al 18 de gener de 2027
KEISUKE KINOSHITA, UNA MIRADA DES DE L'EMOCIÓ
En col·laboració amb la Fundación Japón, projectem un cicle de huit pel·lícules dedicat a Keisuke Kinoshita (1912-1998), un dels grans directors de la postguerra. Encara que internacionalment sempre se l'esmenta com un dels noms més recognoscibles de l'anomenada segona edat d'or del cinema japonés, la seua filmografia no ha rebut la consideració que sí que va tindre al seu país.
El seu cinema està clarament marcat per l'empatia que sentia pels més vulnerables, que li va fer prendre posicions crítiques amb qualsevol forma de poder que fora responsable de la destrucció de la felicitat dels individus. Una sensibilitat que el feia portar les seues històries a l'escala individual i privada, en els màrgens de la història del país, i retratar els diferents sistemes socials que es van succeir de manera convulsa en eixes dècades amb ironia, i fins i tot, amb crueltat.
Amb eixa mirada, Kinoshita va dirigir més de cinquanta pel·lícules durant una carrera que va abastar cinc dècades. Probablement va ser la seua honestedat la que el va portar a rodar una de les seqüències més conegudes del cinema japonés durant la II Guerra Mundial, la que tanca El adiós de un hijo (1944).
En la dècada dels cinquanta el seu cinema va assolir la seua maduresa; van ser també els anys en què va dirigir la majoria de les seues grans, i més populars, pel·lícules, com les protagonitzades pel personatge de Carmen, iniciant així una llarga i fructífera col·laboració amb la que fou l'estrella de molts dels seus films, Hideko Takamine.
Carmen vuelve a casa (1951) és la primera pel·lícula completament en color del cinema japonés. Esta comèdia musical en to de sàtira li va donar l'oportunitat a Kinoshita de traure a relluir la seua ironia retratant la difícil trobada entre dos mons, l'urbà i el tradicional. El seu èxit va motivar a director i a actriu a repetir amb el personatge en una seqüela, Carmen se enamora (1952), en la qual Lily Carmen s'enamora perdudament d'un artista "modern", narcisista i egocèntric.
Si la seua aproximació emocional a les històries potser ha pogut anar en detriment del reconeixement del talent de Kinoshita com a cineasta, la seua versatilitat en aproximar-se a diferents gèneres i de combinar-los amb diferents estils visuals, buscant aquells que millor s'adaptaren a cada història, també ha pogut causar una certa confusió sobre el seu valor com a autor. A diferència de Yasujirō Ozu o Kenji Mizoguchi, amb estils cinematogràfics molt recognoscibles, Kinoshita va ser eclèctic, fins i tot experimental.
Veinticuatro ojos és una d'eixes obres de Kinoshita que, a mode de crònica, en altres moments com a saga familiar, recorre diverses dècades seguint una professora i els seus alumnes en el període que va des de 1928 a 1946. Si amb El adiós de un hijo ja havia mostrat la seua resposta emocional a la guerra, és Veinticuatro ojos la pel·lícula amb què quedaria marcat com a pacifista.
Al final de la dècada dels 50, la introducció per part de Shochiku del GrandScope, la seua versió del Cinemascope, i l'accelerat creixement econòmic del Japó van presentar nous reptes per a Kinoshita. La seua resposta va ser adaptar el seu estil i els temes de les seues pel·lícules als nous temps. En eixe context va dirigir una altra de les seues obres més conegudes, La balada de Narayama (1958). Va dirigir relativament poques pel·lícules històriques, sent La balada de Narayama i Fuefuki River (1960) dos de les més destacades. En els dos casos, la seua aproximació a la Història és a través d'històries familiars i des de les premisses del seu temps, mostrant-nos algunes coses que no són eixa època, sinó el seu ressò en el present.
Kinoshita ens va deixar grans pel·lícules, i més raons per a considerar-lo com un dels grans mestres de l'edat d'or del cinema japonés. Entre elles, Un amor inmortal (1961), una nova, i molt fosca, crònica familiar dividida en cinc capítols, amb el tema central de l'odi i del rancor entre els personatges, a mode de cruel crítica al pensament feudalista que és l'origen de la tragèdia.
El seu cinema està clarament marcat per l'empatia que sentia pels més vulnerables, que li va fer prendre posicions crítiques amb qualsevol forma de poder que fora responsable de la destrucció de la felicitat dels individus. Una sensibilitat que el feia portar les seues històries a l'escala individual i privada, en els màrgens de la història del país, i retratar els diferents sistemes socials que es van succeir de manera convulsa en eixes dècades amb ironia, i fins i tot, amb crueltat.
Amb eixa mirada, Kinoshita va dirigir més de cinquanta pel·lícules durant una carrera que va abastar cinc dècades. Probablement va ser la seua honestedat la que el va portar a rodar una de les seqüències més conegudes del cinema japonés durant la II Guerra Mundial, la que tanca
El adiós de un hijo (1944).
En la dècada dels cinquanta el seu cinema va assolir la seua maduresa; van ser també els anys en què [...]
Llegir mésCol·laboren