NOCTURNO 29

Nocturno 29 comença on ens va deixar No compteu amb els dits: enfront de la pantalla en blanc i la materialitat de la projecció. S'endinsa en profunditat en la futura estructura eisensteiniana dels films de Portabella, que no avancen mitjançant una linealitat narrativa, sinó per una successió de quadres escènics semiautònoms i encadenaments quasi sempre inesperats. «Una sèrie o suite de situacions que, encara que aparentment inconnexes, giren sempre entorn d'un desenrotllament temàtic que dona cos i unitat a la història sense recórrer per a això a la utilització d'una anècdota com a continuïtat argumental» (Portabella 1968). Les evocacions d'Antonioni, Bergman o Buñuel ressonen en el film més cruament antiburgés de Portabella.