Clásicos del cine español. El pisito. A propósito del centenario de Rafael Azcona

Producció: Isidoro M. Ferri per a Document Films. Nacionalitat: Espanya. Adreça: Marc Ferreri (i Isidoro M. Ferri). Guió: Rafael Azcona i Marco Ferreri, a partir del pisito. Novel·la d'amor i inquilinato (1956-1957), de Rafael Azcona. Cap de producció: José Manuel M. Ferrer. Fotografia: Francisco Sempere. Color: B/N. Pas: 35 mm. Segon operador: Manuel Agudo. Auxiliar de cambra: Ramón Sempere. Focus: Alfredo Cores. Música: Federico Contreras, interpretada a l'organillo per Antonio Apruzzese. Tema de jazz compost i interpretat pel conjunt “Blue Stars”. Muntatge: José Antonio Rojo. Direcció artística: Antonio Cortés, José Paredes. Decorador: José Albudo. Construcció de decorats: Cortell i Cabero. Mobles i atrezzo: I. Mateos. Ajudant d'adreça: Agustín Navarro. Ajudant de producció: Vicente Martín. Regidors: F. García Gargoles i J. Palomares. Script: María Teresa Ramos. Sastressa: Ruperta Valentín. Maquillatge: José Luis Ruiz, ajudat per Fernando Martínez. Perruqueria: Mercedes Paradela. So: Fono España S. a. Enginyer de so: Jesús Giménez. Foto fixa: Antonio Ortas. Dates de rodatge: del 17 de febrer a l'11 d'abril de 1958. Estudis: Cinearte (Madrid). Localitzacions exteriors a Madrid: Gran Via, Passatge Comerç (Carrer de l'Esquivadora), Plaza dels Mostenses, Plaza de Sant Ildefons (mercat), Església de Sant Ildefons (exterior), Mercat de l'Ordi (exterior), Plaza de l'Ordi, Plaza de Jacinto Benavente, Barri de Sant Blas, extraradi, Bar Flor (interior), Les Cuevas de Sèsam (interior), Parc del Retir (Casa de les Feres). Laboratoris: Madrid Film. 

Distribuïdora: Columbia Films S. a. Duració: 87 mins. Estrena: XI Festival Internacional de Cinema de Locarno (4 d'agost de 1958), Logronyo (Avinguda, 1 d'octubre de 1958), Madrid (Roxy B, 15 de juny de 1959; set dies en cartell), Barcelona (Alcázar, 10 de novembre de 1958). Classificació administrativa: Segona A (reclassificada després de Segona B inicial). Qualificació moral: 3. Majors. Qualificació edat: Majors.

Intèrprets: Mary Carrillo (Petrita), José Luis López Vázquez (Rodolfo), Concha López Silva (donya Martína Rodríguez), José Cordero (Dimas), Ángel Álvarez (Sáenz), María Luisa Posa't (Rosa, germana de Petrita), Andrea Moro (Mari Cruz), Gregorio Saugar (deon Manuel), Celia Conde (Mery), Marco Ferreri (Don Luis, l'amo), Tiburcio Cambra (el xic dels encàrrecs), Manuel Agustina (Paco), Chus Lampreave (Adelina, secretària de don Manuel), José Vicente Cerrudo (don Pepito), Rafael Cortés (client del Bar Flor), Rafael Azcona (senyor en la gàbia dels ossos).

 

SINOPSI

Rodolfo Gómez i Petrita, quasi quarentons en el Madrid de finals dels cinquanta, són nóvios des de fa ja una llarga dotzena d’anys. Massa temps per a continuar amb la infructuosa busca dominical d’un pis de lloguer assequible pels afores per a poder, per fi, contraure matrimoni. Atrapats per la precària vida que els ha tocat viure, el temps ha transformat el cos i amargat l’ànima de la dissortada dona, que malviu en una habitació rellogada al costat de la seua germana Rosa, el seu marit i la seua nombrosa i creixent prole; Rodolfo, per la seua banda, calçasses sense maldat ni voluntat, mancat d’ambicions i afany de superació, sobreviu no molt millor, rellogat així mateix en el cèntric però humil i atrotinat piset de l’anciana inquilina doña Martina i el seu imponent gat «Teodoro», junt amb la plorosa criada Maricruz, el murri i ben poc escrupolós «callista» don Dimas i la xica de vida alegre Mery.

Encara que doña Martina ha promés a Rodolfo deixar-li l’inquilinatge una vegada muira perquè tinga cura de la seua estimada mascota i de «les seues coses», això no és legalment possible. Don Manuel —propietari de l’empresa «Comisionista de salazones» en la qual Gómez treballa com a comptable, i el producte innovador de la qual és l’estrambòtic concentrat vitamínic «Higalmendra»— li suggereix, mig de broma, una solució sorprenent però infal·lible: que es case amb la vella per a mantindre així el lloguer de contracte indefinit després de la seua mort. Rodolfo reacciona incrèdul davant d’allò que li sembla un disbarat immoral i, acompanyat per Petrita, visita don Luis, l’hipocondríac propietari de la finca, amb l’esperança d’obtindre el compromís de la continuïtat futura de l’arrendament, però el casolà només pensa a enderrocar-la tan prompte com ocórrega el luctuós succés. En un singular, per únic i irrepetible, arravatament de virilitat davant de les llàgrimes que l’egocèntric propietari provoca en la seua nóvia, sabent-se incapaç d’idear una alternativa millor, Rodolfo desvela aleshores davant de la seua nóvia el rocambolesc pla i aquesta, desconcertada i estupefacta, trenca amb ell en ple arravatament de fúria. Però a la força ahorquen, i en poc de temps la desesperada zurcidora de mitges recula i es converteix, en part incitada per la seua no menys trastornada germana, en màxima defensora de la idea, mentre les reticències de l’apocat Rodolfo, gens convençut malgrat tot, cedeixen a poc a poc davant de la pressió de la dona, però també gràcies a la interessada insistència de Dimas —que vol mantindre la seua consulta a tota costa i posa en joc tota la seua cínica loquacitat— i als consells del seu company de treball Sáenz, que opina que una oportunitat així no es pot deixar escapar a Madrid i que la vella —llei de vida— no pot durar molt.

Doña Martina, ofesa i espantada, quasi «la palma» del disgust quan Petrita i Rodolfo li fan finalment la singular oferta un dia en eixir l’anciana de missa, però es convenç més prompte que tard —en part guiada pels «consells» dels no menys angoixats rellogats— de l’honestedat «cavalleresca» del pretendent i les seues bones intencions. I així, en el piset, davant d’un café, una copeta de Quina Santa Catalina, i uns polvorons servits en la vaixella dels dies especials, i en allò que sembla una inaudita i grotesca «petició de mà», en veritat esperpèntica, Martina i Petrita «tanquen» el compromís matrimonial, mentre Rodolfo assenteix resignat i silenciós, amb la boca abarrotada de dolços. El pis, però també tots els estris i la cartilla bancària amb els estalvis intactes del pare de l’anciana, seran d’ells quan muira.

Contra tot pronòstic, la recent casada sembla rejovenir després de l’enllaç, feliç de poder tindre cura del seu espòs, que veu com el seu nivell de vida millora gràcies als diners que ella li dona regularment. Millor alimentat, amb roba nova i diners i tabac a la butxaca, el seu major aclaparament ara és el de compaginar la faena alienant, l’atenció (i els berenars musicals) amb Martina i les cites, cada vegada més incòmodes, amb una Petrita digna de llàstima, però cada vegada més mesquina i insuportable. En una d’elles, el dia del seu sant, balla en «Sésamo» amb Rodolfo enmig d’una desolació infinita, entre llàgrimes pel temps perdut.

L’anciana mor més tard que prompte i Petrita, que fins aleshores només ha obtingut engrunes a canvi del seu sacrifici i humiliació, sent que ha arribat el seu moment i, envalentonada, avariciosa i dominant, pren immediatament el comandament de la casa i dels diners de la cartilla, fa fora els rellogats sense miraments i, encara amb el fèretre de l’anciana en el cotxe fúnebre en ple centre de Madrid, mostra orgullosa a la seua ara afectuosa germana la roba acabada de comprar i amonesta bruscament el compungit espòs. El futur no es presenta, en principi, massa falaguer per a la parella.

XI Festival Internacional de Cinema de Locarno 1958: Menció Especial del Jurat “per les seues qualitats humanes i artístiques” i premi FIPRESCI.

Cercle d'Escriptors Cinematogràfics 1959: Millor actriu principal (Mary Carrillo) i Premi Jimeno revelació a la Direcció.

“El Pisito no és una gran pel·lícula. Però és una pel·lícula important. No farà època com a punt de partida per a una tendència cinematogràfica, però vist l'erm, la Sibèria que és el cinema espanyol, sense imaginació, sense originalitat, sense temes, sense actors, sense res de res, El pisito destaca, almenys, com un tros blanc de quars en un munt de llambordes.”

(José María Pérez Lozano, en Film Ideal núm. 34-35, 1964).

“En Azcona (…) [i] Ferreri (…) es partix de la incomunicació com una cosa abstracta, sense demostrar, d'arrels exclusivament subjectives, i es pretén recolzar en una situació més o menys realista. La contradicció del mètode és evident i també la seua falta de validesa. Estic d'acord que els casos que Azcona planteja solament requerixen solucions mèdiques.”

(Víctor Erice, al nostre Cinema núm. 5 [1961], pàg. 49).

“Els recursos expressius utilitzats en la cinta constituïxen una novetat en eixa data (1958) al cinema espanyol. El film ha sigut narrat amb la tècnica del pla llarg, forma quasi desconeguda en la nostra cinematografia, perquè solament havia sigut aprofitada per Berlanga en alguna parcel·la de Los jueves, milagro (després la utilitzaria en gran escala en el seu Plácido). Algunes seqüències estan resoltes amb gran habilitat.” 

(Rafael Utrera, text per a la projecció al Cinema-club universitari de Sevilla, 9 de març de 1963)

DECLARACIONS DE RAFAEL AZCONA
“Vaig trobar en la premsa una notícia: a Barcelona, un home jove s'havia casat amb una octogenària agonitzant per a, en quedar-se viudo, heretar el dret a continuar vivint en el pis de renda antiga que ocupava. El pisito novel·la tenen, entre molts altres defectes, el d'haver sigut escrit amb una exagerada pretensió de fer riure, defecte comú dels meus primers llibres.”
(Juan Cobos, “Entrevista amb Rafael Azcona”, Temes de cinema núm. 21 (1962), págs. 3-5.

DECLARACIONS DE MARCO FERRERI
“Després descobrim que alguns punt anàlegs ja existixen en Valle-Inclán. Vall-Inclán els havia vistos molt abans i jo els vaig tornar a trobar, jo que soc un estranger. A vegades, ser estranger és important. Com dir-ho? Es té una distància major, ulls nous, una sensibilitat distinta i més aguda. Quan es tenen sota els ulls unes certes coses des de sempre, un s'habitua. Ja no sap veure-les.”
(Declaracions de Marco Ferreri a Habitant Morandini en Cinema 60)


DECLARACIONS DE LUIS GARCÍA BERLANGA
“[El pisito suposa] [o]na nova manera d'entendre el cinema espanyol (…) [que és el que] han fet Ferreri i Azcona. Després d'ells hi ha una nova manera d'interpretar determinats problemes espanyols.”
(Luis G. Berlanga, “Plácido i jo”, Temes de cinema núm. 14 i 15 [agost-setembre, 1961], pàg. 11.
 

Dimecres 25 de novembre
CC La Nau: Aula Magna Universitat de València

18:00 h - Taula redona: Clàssics del cinema espanyol El pisito
Amb motiu del Centenari de Rafael Azcona
Amb Bernardo Sánchez, Pepe Viyuela i José Luis Castro de Paz
 

Dijous 26 de novembre
Centre Cultural de Picanya

09:30 h. – Recollida d’acreditacions i documentació
10:00 h. – Presentació del seminari a càrrec de JOSÉ LUIS CASTRO DE PAZ
10:15 h. – Ponència inaugural BERNARDO SÁNCHEZ
11:00 h. – Pausa cafè (15')
11:15 h. – CARMEN AROCENA: Lleu planimetria de la cinematografia espanyola dels anys cinquanta. El context de El pisito.
12:00 h. – JOSÉ ENRIQUE MONTERDE: L’estrany viatge de Marco Ferreri: de Zavattini a Azcona.
13:00 h. – Taula redona (amb els ponents del matí)
16:30 h. – AUREA ORTIZ: La parella trista de El pisito i altres festejos dolorosos del cinema espanyol: de Calle Mayor (1956) a La niña de luto (1964).
17:00 h. – SANTOS ZUNZUNEGUI: Sense tindre on caure morts. Del sainet a l’esperpent passant per l’humor negre: els camins del cinema espanyol i de Rafael Azcona.
 

Divendres 27 de novembre
Centre Cultural de Picanya

09:30 h. – JOSÉ LUIS CASTRO DE PAZ: La greixosa i amarga recepta del «Profesor Azconovan» i les diverses formes de cuinar-la: El pisito de Marco Ferreri i la seua influència (de i) en Berlanga i Fernán Gómez.
10:15 h. – ALBA GÓMEZ: Imaginant rellogats, velles i tolits: els actors i actrius de El pisito.
11:15 h. – Pausa cafè (15’)
11:30 h. – MANUEL DE LA FUENTE: El pisito: espais, vides i ciutat.
12:15 h. – ESTÍBALIZ SANTAMARÍA: Material de construcció: orgue de maneta armat. Música i paisatge sonor en El pisito.
13:00 h. – Taula redona (amb els ponents del matí i de la vesprada anterior)
16:30 h. – MARTA PÉREZ PEREIRO: «Estime el cinema com mai abans»: una lectura de la recepció actual de El pisito.
17:15 h. – Col·loqui amb el públic
17:45 h. – Cloenda del seminari a Picanya
 

Edifici Rialto

Pl. Ajuntament 17, 4a
18:30 h. – Projecció de El pisito a la sala Luis G. Berlanga de La Filmoteca.

CARMEN AROCENA BADILLOS (Bilbao, 1964). Catedràtica de l'EHU (Euskal Herriko Unibertsitatea). Impartix docència en les assignatures “Cinema espanyol: nacionalitats, identitats i exilis” i “Cinema modern i contemporani”. Les seues línies metodològiques partixen de l'anàlisi semiòtica molt arrelada estructuralista vinculada a l'anàlisi fílmica que confluirà amb la història del cinema espanyol, que es convertirà en el seu objecte d'estudi preferent. Eixa simbiosi prendrà forma en un dels seus primers treballs Víctor Erice (Càtedra, 1996) que es prolongarà en altres treballs com “Ana en el cine: el momento esencial.” publicat en l'obra col·lectiva El espíritu de la colmena...31 años después (2005, Edicions de la Filmoteca) o “Excerpts from Victor Estarrufe” capítol publicat en An Open Window. The cinema of Victor Estarrufe (2000, Scarecrow Press). Els seus interessos l'acostaran a la cinematografia espanyola de la dècada dels cinquanta que comencen amb les seues aportacions en els imprescindibles llibres col·lectius Flor en la sombra. Antología crítica del cine español.1906-1995 (Càtedra/ Filmoteca Espanyola, 1999) i La nueva memoria. Historia(s) del cine español (1939-2000) (Vía Láctea, 2005). A partir d'ací i des de l'anàlisi textual ha treballat sobre cineastes com Berlanga, Mur Oti, Sáenz d'Heredia, Maqua, Gracia Querejeta, Alex de l'Església o Pablo Berger i en temes com el costumisme i l'esperpent al cinema espanyol, les primeres cineastes de la nostra cinematografia, la representació de la fam o de la solteria, tant en capítols de llibres com en conferències o participacions en congressos. Dins dels seus interessos també destaquen l'anàlisi textual aplicada a la teoria fílmica feminista i a l'educació audiovisual. En este sentit destaca la seua participació en publicacions com a Maternidades. Políticas de la representación (2021, Cátedra) i Películas para la educación (2016, Cátedra), Películas para la diversidad (2020, Cátedra) o El cine y los objetivos de desarrollo sostenible (2025, Tirant lo Blanch). En l'actualitat, treballa en l'elaboració d'una monografia sobre el cinema espanyol dels anys cinquanta.

JOSÉ LUIS CASTRO DE PAZ (la Corunya, Espanya, 1964). Llicenciat en Història de l'Art, doctor en Història del cinema i catedràtic de Comunicació Audiovisual i Publicitat de la Universitat de Santiago de Compostel·la. Director del Centre d'Estudis Fílmics de la USC (CEFILMUS). President de la Fundació Wenceslao Fernández Flórez. Acadèmic de l'Acadèmia de Belles Arts de Galícia. Membre de l'Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques d'Espanya. Ha impartit conferències i cursos en universitats i centres d'investigació de països com Alemanya, França, el Regne Unit, Suïssa, EE. UU, el Brasil o Colòmbia. Ha participat en destacades obres col·lectives, entre les quals es troben els resultats dels nou seminaris sobre pel·lícules espanyoles organitzats per la Filmoteca de València entre 2004 i 2011, i coordinat nombrosos volums sobre diversos aspectes i figures de la història del cinema espanyol, entre ells, amb Julio Pérez Perucha i Santos Zunzunegui, La nueva memoria. Historia(s) del cine español (1939-2000) (Vía Láctea, 2005). Autor de més d'una cinquantena d'articles en revistes especialitzades, entre els seus nombrosos llibres sobre cinema espanyol destaquen títols com Un cinema herido. Los turbios años cuarenta en el cine español (1939-1950) (Paidós, 2002), Fernando Fernán-Gómez (Cátedra, 2010; Premi de l'Associació Espanyola d'Historiadors de Cinema al millor llibre de l'any), Del sainete al esperpento. Relecturas sobre cine español de los años 50 (con Josetxo Cerdán, Cátedra, 2011), Sombras desoladas (Shangrila, 2012), Cine y exilio. Forma(s) de la ausencia (Shangrila, 2017) o Formas en Transición (2019). En 2021 va dirigir amb Santos Zunzunegui el doble volum Fúria espanyola. Vida, obra, opinions i miracles de Luis García Berlanga (1921-2010), publicat per la Filmoteca Valenciana i la Filmoteca Espanyola. En 2024 publica, amb Asier Aranzubia,Escuela de cineastas (Cátedra). Ha comissariat cicles i exposicions per al Concello de la Corunya, la Filmoteca de Galícia, la Filmoteca Espanyola, la Generalitat Valenciana o el Museu Nacional Centre d'Art Reina Sofia. 

MANUEL DE LA FONT. Professor Titular de Comunicació Audiovisual a la Universitat de València (UV), on dirigix l'Aula de Cinema i el Màster en Continguts i Formats Audiovisuals. La seua docència i investigació se centren en la història cultural, el cinema clàssic, documental i espanyol, la música popular i la traducció audiovisual. Coordinador en la UV de dos projectes europeus («Relats culturals de la crisi» i «Arxius en transició»), ha organitzat seminaris i congressos, a més de realitzar estades d'investigació en universitats dels Estats Units, Europa, Sud-amèrica i Àsia. Ha impulsat programes de formació contínua i activitats universitàries vinculades al cinema, l'audiovisual i la música. Ha col·laborat amb institucions culturals, mitjans de comunicació i projectes de gestió cultural, a més d'organitzar concerts, festivals de cinema i trobades amb cineastes. Compta amb més de cinquanta publicacions, que inclouen llibres en editorials nacionals i internacionals, capítols de llibre i articles en revistes acadèmiques. És autor de La música se resiste a morir: Frank Zappa. Biografía no autorizada (Madrid, Alianza, 2021) i Madrid. Visiones cinematográficas de los años 1950 a los años 2000 (Neuilly, Atlande, 2014), així com traductor d'una quinzena de llibres sobre cinema i música, entre els quals destaquen ¿Qué pasa con Baum?, de Woody Allen; La verdadera història de Frank Zappa, de Frank Zappa amb Peter Occhiogrosso; i El Método. Cómo aprendió el siglo XX el arte de la actuación, d'Isaac Butler.

ALBA GÓMEZ GARCÍA és Doctora en Humanitats i professora de Literatura en la Universitat Carles III de Madrid on impartix classe en els graus d'Humanitats, Humanitats Digitals, Estudis Culturals i Comunicació Audiovisual. Les seues línies d'investigació es desemboliquen en l'àmbit de l'Hispanisme i els Estudis Culturals. Una d'elles comprén l'estudi de la producció teatral en la postguerra espanyola, així com l'aportació de les dones a les indústries del teatre i el cinema. És autora de quatre monografies dedicades a l'estudi del teatre durant la postguerra a Àvila, Guadalajara, La Rioja i Ceuta; i ha publicat les biografies de les actrius Josita Hernán i Catalina Bárcena (ed. Bala Perduda, 2021 i 2023). A més, ha editat i ampliat Los disfraces de la melancolía. José Luis López Vázquez (Ed. Asimétricas, 2022). Dedica la seua altra línia d'investigació a l'anàlisi de la representació de la vellesa i la discapacitat en les arts escèniques i visuals, en el grup d'investigació ReDiArt-XXI, de la Universitat Carles III de Madrid, per al qual ha coeditat tres volums de la col·lecció Images of Disability, Literature, Scenic, Visual, and Virtual Arts (editada en Peter Lang i De Gruyter). Ha desenrotllat la seua trajectòria a Espanya, França i Alemanya, amb el suport de la beca d'investigació de la Residència d'Estudiants de Madrid (2015-2016); i les beques postdoctorals concedides per la Fundació Alexander von Humboldt (2020-2021) i el Passau International Centre for Advanced Interdisciplinary Studies (2025-2026). A l'octubre de 2023 va rebre el Premi Jove d'Investigació de l'Institut d'Estudis De La Rioja. Actualment, combina la seua activitat docent i investigadora amb el comissariat d'una exposició monogràfica sobre el director d'escena, autor i actor Luis Escobar Kirkpatrick, que s'inaugurarà a l'octubre de 2026 a la Sala Cristóbal Portillo de l'Arxiu Regional de la Comunitat de Madrid.

JOSE ENRIQUE MONTERDE. Catedràtic jubilat d'Hª i Teoria del Cinema que ha desenrotllat la seua docència en el Dpto. d'Hª de l'Art de la UB i també en l'ESCAC (Escola Superior de Cinema i Audiovisual de Catalunya). Membre del consell de redacció de Caimán (Cuadernos de Cine), ha escrit en altres revistes com Dirigido Por…, Film Guía, Fulls de Cinema, Les Cahiers de la Cinématheque, Archivos de la Filmoteca, Nosferatu, Cahiers du Cinéma (Espanya), etc. Autor d'abundants col·laboracions en llibres aliens, entre els propis es compten Cine, historia y enseñanza (1986), 20 años de cine español: 1973-1992 (1993), La imagen negada. Representaciones de la clase trabajadora en el cine (1997, Martin Scorsese (2000), La representación cinematográfica de la Historia (con M. Selva y A. Solà, 2001) y El sueño de Europa. Cine y migraciones desde el Sur (2008); en coedició, entre altres: Bernardo Bertolucci (1980), Los nuevos cines europeos (1955-1970) (1987) i Historia del cine español (1995). Com a coordinador-editor: els vols. VII, IX i XI de la Història General del Cinema (Càtedra 1995), Ficciones históricas. El cine histórico español(1999) i la col·lecció editada per les filmoteques de València i espanyola, el festival de cinema de Gijón i el CGAI sobre els “nous cinemes” europeus: Free-Cinema (2001), Nouvelle Vague (2002), Nou cinema espanyol (2003), Nou Cinema Italià (2005), Nous cinemes socialistes (2006) i Nou cinema alemany (2007). Membre de l'AEHC i del Comité Assessor de l'Antología Crítica del Cine Español. 1906-1995 (1997) i subdirector de l'edició dels deu volums del Diccionario del Cine Español e Iberoamericano (2011). President de la "Associaciò Catalana de Crìtics i Escriptors Cinematogràfics (ACCEC)" entre 2001 i 2015. Les seues últimes publicacions han sigut La prensa cinematográfica en España (1910-2010) -al costat de Jorge Nieto Ferrando- i la redacció i edició de Crónica de un desencuentro. La recepción del cine moderno en España (2015) i Un arte nuevo. El pensamiento cinematográfico en España: de los orígenes a los años 60 (I) (2023), els dos fruits de sengles projectes d'investigació finançats pel Mº d'Economia i Competitivitat.

ÀURIA ORTIZ VILLETA. Historiadora d'art i cinema. Tècnica del departament de programació de La Filmoteca Valenciana, institució a la qual ha estat vinculada des dels seus inicis. Membre del consell de redacció i crítica de Caiman Quaderns de Cinema. Els seus temes d'investigació, desenrotllats en publicacions, seminaris i exposicions, inclouen la relació del cinema i les arts i la representació de les dones en les arts plàstiques i l'audiovisual. Ha publicat anàlisi sobre qüestions de gènere en els monogràfics de l'IVAC dedicats als clàssics del cinema espanyol, com La caza, El extraño viaje o Calle mayor. Docent del Màster Permea, ha exercit com a professora en el departament d'Història de l'Art de la Universitat de València. Ha sigut professora de l'Escola Internacional de Cinema de Sant Antoni dels Banys (Cuba) i del Curs de Cinematografia de la Universitat de Valladolid, entre altres. Autora de llibres com La pintura en el cine. Cuestiones de representación visual (Paidos), Del castillo al plató. 50 miradas de cine sobre la Edad Media (UOC) y El arte de inventar la realidad (Barlin Libros), a més de nombrosos articles en revistes especialitzades i en obres col·lectives com A+A Arquitecturanimación (Col·legi d’Arquitectes de Catalunya), En tránsito: Berlín-París-Hollywood  (Festival de cinema de les Palmes), o diverses publicacions de la Seminci. Ha impartit conferències i cursos en diverses universitats espanyoles, així com en el Museu Picasso de Màlaga, Fundació La Caixa o el Museu de Belles Arts de la Corunya. Ha col·laborat, en l'organització o com a jurat, en festivals cinematogràfics com els de Gijón, Las Palmas, Alcalá de Henares, Cinema Jove o Mostra de València. Cocreadora del pòdcast Laboratori d'Investigació de Sèries i codirectora de LABdeseries-Festival de Sèries de València. Ha organitzat cicles de cinema i tallers entorn dels drets humans i els mitjans de comunicació per a entitats socials com a Comissió Espanyola d'Ajuda al Refugiat (CEAR), València Acull o Amnistia Internacional.

MARTA PÉREZ PEREIRO és professora titular del Departament de Ciències de la Comunicació de la Universidade de Santiago de Compostel·la (USC). Doctora per la mateixa universitat, impartix la seua docència en Producció Cinematogràfica i Cultura Audiovisual Contemporània en l'àrea de Comunicació Audiovisual i Publicitat. Membre del Grup d'Estudos Audiovisuais (GEA) i del Centre Interdisciplinari d'Investigacions Feministes i d'Estudis de Gènere (CIFEX), els dos de la USC. En la mateixa universitat, ha sigut delegada del rector per a la igualtat entre 2021 i 2024 i coordina el Seminari de Comunicació i Gènere. CO(M)XÉNERO. Els seus principals temes d'investigació són les xicotetes cinematografies, particularment el cinema gallec, l'humor en l'audiovisual i els estudis de gènere al cinema. Sobre estos temes ha treballat com a investigadora en projectes com “EUVOS. Patrimoni Cultural Immaterial. Per a un Programa Europeu de Subtitulat en llengües no hegemòniques” o “LEXCAV. L'impacte de la vigent Llei 13/2022 en el teixit audiovisual: cap a una proposta de modificació per a combatre l'exclusió digital de les llengües cooficials”. Ha participat en nombroses publicacions acadèmiques com la trilogia Por unha historia do cinema en lingua galega (Galaxia, 2018-2020) o el volumen El documental en España: historia, estética e identidad (Cátedra, 2023), a més de revistes acadèmiques com a L'Atalante: revista de estudios cinematográficos, Hispanic Research Journal: Iberian and Latin American Studies o Language and Communication. 

BERNARDO SÁNCHEZ (Logronyo, 1961). Dramaturg, guionista i doctor en filologia hispànica. Autor de les novel·les Sombras Saavedra (2001) i La semana de Kammamuri (2009), de diverses monografies sobre la vida i obra de Rafael Azcona i de nombrosos estudis sobre figures i història del cinema espanyol. Va ser guardonat en 2001 amb el Premi Max de les Arts Escèniques per la seua adaptació teatral de la pel·lícula El verdugo, de Berlanga i Azcona, dirigida per Luis Olmos. Al costat de Juanjo Seoane va realitzar la versió teatral de la novel·la d'Azcona El pisito (2011), dirigida per Pedro Olea. Co-autor del guió de la pel·lícula Los muertos no se tocan, nene (José Luis García Sánchez, 2011) al costat de David Trueba i José Luis García Sánchez i de Los europeos (Víctor García León, 2020), al costat de Marta Libertad Castillo, i per la qual van ser nominats al Premi Goya al Millor Guió Adaptat. Les dos, basades en les novel·les d'Azcona. Membre de l'equip de guió de la sèrie Cuéntame cómo pasó entre 2007 i 2010. Ha realitzat, entre altres, les adaptacions de Visitando al señor Green (2005) de Jeff Baron, La asamblea de las mujeres (2015) de Aristófanes, Ser o no ser (2021) de Ernst Lubitch, La reina de la belleza de Leenane (2023) de Martin McDonagh i La escopeta nacional (2026), sobre el guió de Berlanga i Azcona, per al Teatre Espanyol de Madrid; totes elles dirigides per Juan Echanove. I ha realitzat les dramatúrgies de Teatro Berlanga (2021) per a Filmoteca Espanyola, dirigida per Mona León Sminiani i de Los domingos (2022) amb Pepe Viyuela, basada en poemes d'Azcona. Co-comissari junt Mari Sol Carnisser de l'Exposició Interior Berlanga per a la Fundació La Caixa (2024-2027). Recentment, ha realitzat al costat de Santiago Aguilar el llibre Rafael Azcona. Lo que no pudo ser (y lo que fue de aquella manera).

ESTÍBALIZ SANTAMARÍA CADAVAL és investigadora especialitzada en la relació entre música i cinema, amb particular atenció a la banda sonora com a objecte d'anàlisi musicològica i cultural. És llicenciada en Història i Ciències de la Música i doctora en Musicologia amb Menció Internacional per la Universitat Complutense de Madrid. Així mateix, és titular d'un Graduate Certificate in Latin American and Caribbean Studies i exercix com a assistent de docència en el Modern Languages Department de Florida International University, institució en la qual simultanieja la seua activitat docent amb un doctorat en Literatura Espanyola i Hispanoamericana, orientat cap a l'adaptació cinematogràfica i els estudis transatlàntics. Forma part de la Càtedra Iberoamericana de la Universitat de Santiago de Compostel·la. La seua trajectòria acadèmica es desenrotlla en l'espai triangulado per Espanya, els Estats Units i l'àmbit iberoamericà, i la seua investigació se situa en la intersecció entre música, literatura i Estudis Cinematogràfics. Els seus interessos científics s'articulen entorn del paper de la banda sonora en la construcció del significat fílmic, la circulació transatlàntica de repertoris culturals i la diàspora gallega a les Amèriques. Ha presentat la seua investigació en fòrums acadèmics internacionals de França, el Regne Unit, Alemanya, els Estats Units, Cuba, Mèxic i el Perú. 

SANTOS ZUNZUNEGUI DÍEZ. Catedràtic Emèrit de Comunicació Audiovisual i Publicitat (Universitat del País Basc). Doctor honoris causa per la Universitat Jaume I de Castelló. Ha impartit docència en nombroses universitats europees (Genève, Sorbonne Nouvelle-Paris III, École Normale Supérieure-París) i americanes (Buenos Aires, Manizales, Idaho, UNAM-Mèxic). Semiòleg, historiador i estudiós cinematogràfic, ha publicat extensament sobre temes de poètica cinematogràfica, amb atenció preferent al cinema espanyol. Entre els seus treballs destaquen obres com La mirada pròxima. Microanàlisi fílmic (2016; edició ampliada); Historias de España. De qué hablamos cuando hablamos de cine español (2018), així com tres monografies dedicades a Robert Bresson (2001, 2026), Orson Welles (2005, 2010) i, la més recent, a Jean-Marie Straub i Danièle Huillet (2024).
 

Centre Cultural de Picanya
Pl. del País Valencià, 9,
46210 Picanya, Valencia

VORE UBICACÍO

PREU 
General: 30€
Estudiant: 20€
La matrícula dóna dret al certificat d’assistència (mínima: 80%) i al llibre on es publicaran les ponències.
L'assistència como oïdor és gratuïta
La inscripció de persones residents en poblacions afectades per les riuades de 2024 també és gratuïta*
               *Nota: esta condició s'acreditarà en el moment de sol·licitar el certificat d'assistència.

INSCRIU-TE ACÍ

+INFO:
closada@ivc.gva.es
962 93 66 38
696 39 56 47