MÁRTA MÉSZÁROS

L'hongaresa Márta Mészáros és una de les directores més importants d'Europa en la segona meitat del segle XX. Contemporània d'altres cineastes cèlebres del seu moment amb les quals dialoga en temàtiques, com la txeca Věra Chytilová o la francesa Agnès Varda, va ser la primera dona a guanyar l'Os d'Or de la Berlinale en 1975 pel seu film Adopció. En tres anys, també es faria amb el premi de la crítica internacional a Cannes (per Nou mesos) i amb la Petxina de Plata de Donostia (per Como en casa). ¿Per què llavors una directora que va gaudir de tal prestigi en el seu moment sembla no ocupar la posició que es mereix entre la cinefília contemporània?

Potser la resposta la té el polonés Andrej Wajda, qui en el seu llibre Double Visions apuntava que “les pel·lícules que es fan a Europa de l'Est semblen generar poc o gens d'interés en Occident”. Ell opina que, en un continent encara dividit per blocs, les inquietuds de les antigues repúbliques soviètiques i la manera de vida de les seues societats (que Mészáros retrata amb molta cura i una gran capacitat crítica) no trobaven compressió als països a l'altre costat del teló d'acer. Potser una altra causa d'aquest oblit pot donar-la la pròpia cineasta. En conversa amb l'acadèmica Catherine Portuges, explica com el comunisme es vanagloriava d'una igualtat entre homes i dones, però la realitat era que aquestes anaven a la fàbrica i després tenien un doble treball, a casa. El patriarcat no entenia de murs. El mateix patriarcat que no li va permetre estudiar cinema a Budapest, per la qual cosa va acabar anant a la universitat a Moscou. Segurament va eixir guanyant, perquè va tindre com a professors a grans del cinema soviètic com Alexander Dovzhenko o Vsevolod Pudovkin i va passar per les mateixes aules que Otar Iosseliani, Kira Muratova, Serguei Paradzhánov, Larisa Shepitko, Aleksandr Sokúrov o Andrei Tarkovsky. En definitiva, Mészáros ha patit a ulls d'Occident un doble estigma, el de ser directora de l'est i el de ser dona. Sempre es va esforçar per fer-se un buit en una indústria dominada pels homes, i ho va aconseguir. Aquesta llosa que l'obligava a lluitar per una constant validació va acabar per ser molt pesada a partir dels anys noranta. A poc a poc el seu nom va caure pràcticament en l'oblit. Fins a la decisió del National Film Institute d'Hongria de restaurar bona part de la seua obra en els últims anys, la qual cosa, unit al premi a la seua carrera que l'Acadèmia del Cinema Europeu li va concedir l'any passat, ha aconseguit posar-la de nou en el mapa.

Qui s'acoste per primera vegada al cinema de Mészáros, descobrirà la visió d'una realitzadora sempre compromesa a documentar els canvis de la seua societat a través de la mirada i els sentiments de dones que no es deixen acoquinar per les circumstàncies. També es trobarà davant un cinema amb ressons de la Nouvelle Vague francesa, però en el qual s'intueixen a més les influències de la seua educació al cinema soviètic. Fent gala d'una exultant varietat de recursos cinematogràfics, com cuidades i originals perspectives o precisos i sorprenents moviments de càmera, pot ser que hi haja dues constants estètiques al seu cinema que destaquen sobre les altres: la inserció d’allò real en estructures de ficció i la cura que posa en els rostres. […] Rostres esculpits per la condició d'obrera, a vegades esquerps, però també monumentals, omplin la pantalla. El cinema de Mészáros és sempre personal, però en revelar com l'esfera pública interfereix en la privada, la seua obra es torna profundament crítica i marcadament política. El fet real i el fet ficcional es mesclen per a oferir un retrat fidedigne de la seua societat. […] Estem davant d’una cineasta incorruptible que es va exigir una missió vital: “deixar constància de manera honesta de l'era que m'ha tocat viure”. I ho va fer sempre, desplegant un ric llenguatge cinematogràfic, des d'una perspectiva femenina: “si interpretes les meues pel·lícules de forma estrictament política, veus que tracte les relacions de poder de forma molt diferent de com ho fan els directors homes”. Els seus films són, en efecte, personals, polítics, honestos, feministes i autèntics. LOST & FOUND