DEPURAR LA FORMA, CAPTURAR LA VIDA. INTEGRAL YASUJIRO OZU

Pocs han aconseguit capturar la naturalesa humana, les emocions que mouen a les persones, d'una forma tan constant, tan subtil i delicada. Potser, als Estats Units, el seu admirat Ford. Entre els seus paisans, Hiroshi Shimizu i Mikio Naruse van estar a prop. Hui dia, encara que hi ha molts més, i Kore-eda sembla el més evident pels temes tractats, el principal hereu confés del seu humanisme formalista –per posar un nom a l'estil que compartixen– és sens dubte Aki Kaurismäki. Com Ozu, al qual admira profundament, en cada pel·lícula va depurant una posada en escena cada vegada més minimalista i hieràtica –distanciada, ens atreviríem a dir– amb la qual aconseguix la miraculosa paradoxa d'acostar-se cada vegada més a l’emoció pura, als secrets de l'ànima humana. Eixe era l'únic programa del cine d’Ozu: “El que vull plasmar és la humanitat, eixa calor humana que em commou”. Vaja si ho va aconseguir. I, si atenem la part de la seua filmografia més coneguda, la dels anys cinquanta i seixanta, ho va fer filmant variacions dels mateixos temes: les relacions entre pares i fills, el xoc entre tradició i modernitat, la melancolia pel pas del temps, la poètica d’allò quotidià… A esta constància temàtica se suma un estil absolutament recognoscible i la presència recurrent d'alguns intèrprets (Chishu Ryu, Setsuko Hara, Kinuyo Tanaka, Haruko Sugimura, Kuniko Miyake...). No és d'estranyar, doncs, que l'espectador poc atent puga tindre la sensació que feia sempre “la mateixa pel·lícula”. Amb total humilitat, Ozu explicava que eixes eren les pel·lícules que sabia fer i les que l’acostaven més al seu objectiu: “No soc més que un xicotet productor de tofu. Si es demana a un xicotet productor de tofu que prepare un plat de curri, o unes costelles de porc empanades, mai aconseguirà que li isquen bé”.

No obstant això, este cicle integral ens permet conéixer més a fons l'obra d’Ozu i desmentir el propi cineasta. La retrospectiva està programada, en la mesura que siga possible, en orde cronològic. Així, durant el mes d'octubre podran veure's els seus primers passos en el cine mut (que al Japó es va allargar fins a ben entrats els anys trenta). Encara que en moltes d'estes pel·lícules s'aprecia ja el seu talent, Ozu no va desenvolupar l'estil que coneixem fins a Una mujer de Tokio, amb els seus plans fixos, els seus pillow shots, la càmera a l'altura del tatami, la transgressió del raccord de mirada, etc. Abans de convertir-se en un “productor de tofu”, va fer un altre tipus de pel·lícules. És interessant, per exemple, apreciar la seua faceta més còmica en Días de juventud o He suspendido pero, així com les influències del cine de gènere americà en Caminad con optimismo o La mujer de esa noche.

Al goig cinèfil que suposa descobrir les pel·lícules menys conegudes del mestre Ozu –encara que moltes d'estes no han sigut restaurades i es projectaran amb algunes empremtes evidents dels seus quasi cent anys d'existència–, se suma el poder gaudir d'una de les seues projeccions amb acompanyament de piano en directe.