EL NOSTRE CINEMA: CON EL CULO AL AIRE

Con el culo al aire és el segon llargmetratge del malmés Carles Mira, el cineasta que amb més afany va perseverar en la construcció d'un cinema valencià d’arrel verdaderament popular. La seua visió era clara: “La resposta dels artistes i intel·lectuals davant el desert cultural que ens va llegar el franquisme ha sigut un cinema d'elit, d'imitació d'altres models. Hi ha unes certes pel·lícules espanyoles les arrels de les quals hem de buscar-les en Woody Allen, o en Fassbinder, o en Bergman. [Jo intente] fer cinema des de les nostres pròpies arrels, sense cap vergonya per part de l'esquerra cap a les Falles, les festes de Moros i Cristians o qualsevol altra manifestació d'eixe estil”. D'acord amb això, la seua obra és irreverent, sensual i lúdica.

«Esta segona pel·lícula meua és una resposta al primer llargmetratge. Quan va explotar la bomba a Alcoi [en una projecció de La portentosa vida del padre Vicente] vaig intentar indagar un poc sobre el fet. Vaig descobrir que estàvem "amb el cul a l'aire"; és a dir, que les autoritats seguien en el seu lloc i que ningú feia punyeter cas. Crec que el franquisme ens havia creat una sèrie de fantasmes, que ens espantaven i que era clar que són ací. La pel·lícula és un poc un intent, o una oportunitat, perquè ens puguem riure d'eixos fantasmes (…) Més que d'esperpent parlaria de festa, eixa Festa en la qual, amb molt d'alcohol, comences perdent la por als teus fantasmes interiors i s'acaba fent aigües sobre el pedestal dels "valors eterns"». Esta visió se substancia en el film en una metàfora diàfana: la Transició com un manicomi de províncies.

La pel·lícula es va rodar a Llutxent, amb la participació d'un bon nombre d'intèrprets no professionals que se sumaven a noms com Ovidi Montllor, Joan Monleón o Eva León. En el context d'una inexistent infraestructura empresarial a València, va costar poc més de 20 milions de pessetes que es van convertir en quasi 150 en taquilla. Així doncs, va aconseguir el suport del públic: més de huit-cents mil espectadors van acudir a les sales a gaudir de la insolència i l'esperpent. En les seues pròpies paraules, d'eixe “cinema que no vol vacil·lar a l'espectador ni redimir-lo; tan sols seduir-lo”, que “no calga veure de genolls, un cinema ballable, saborós, que es deixe ficar mà; un cinema que faça olor de timó i de ceba, que estiga cosit a mà i que es puga cremar alegrement a l'inici de cada primavera”, amb l'objectiu de “retornar al barracó de fira i retornar-li la seua màgia”.